La Peça del mes de setembre 2023

Obra:  Capitell historiat, amb la possible representació de l'escena de les Temptacions de Crist al desert
Lloc / Data:  Probablement, procedent de l'església de Santa Maria d'Uncastillo (Saragossa), segon quart del segle xii
Matèria / Tècnica:  Pedra tallada
Mides:  44 x 40 x 40 cm
Col·lecció:  Museu de Maricel, Sitges. Col·lecció Dr. Jesús Pérez-Rosales, núm. inv. 313

Es tracta d’un capitell romànic bastant deteriorat i tallat per les seves quatre cares, en les quals es representa a sengles parelles d’individus dempeus i afrontats que, si s’ha de jutjar per la seva gestualitat, estan parlant entre si. S’ignora la seva procedència original i les circumstàncies en les quals el Dr. Jesús Pérez-Rosales, de la col·lecció del qual forma part, va adquirir aquesta peça. Les parelles representades en cadascuna de les cares tenen unes característiques similars, de la qual cosa es pot inferir que són els mateixos personatges repetits i que ens mostren moments diferents d’una mateixa història. El subjecte situat en les quatre escenes a l’esquerra de l’espectador té barba i vesteix una túnica llarga amb un mantell sobre ella. En tots els casos apareix representat d’idèntica manera: subjectant amb la seva mà esquerra un plec del mantell i doblegant el seu braç dret en angle recte per dirigir la seva mà cap a l’altre individu, gest que posa de manifest que s’està comunicant amb ell. Per part seva, l’altre protagonista de les quatre escenes apareix en totes elles nu, amb el ventre inflat i amb peus en forma  d’arpa. No té barba i el seu cabell és curt. El seu aspecte grotesc podria fer pensar que es tracta del diable, per la qual cosa, potser, estem davant les temptacions d’un sant. No obstant això, a diferència de l’altre personatge, la seva gestualitat i els objectes que porta són diferents en cada escena. En la primera apareix alçant la seva mà dreta, assenyalant amb el dit índex al rostre del seu interlocutor, mentre sembla emportar-se el mateix dit de la seva mà sinistra a la boca, com si estigués fent callar a l’altre. En la següent cara, sosté amb les seves mans a l’altura del pit un gran objecte quadrat. A continuació, apareix sense cap element, amb la mà dreta recolzada en la cuixa d’una cama i alçant l’altra amb la qual assenyala a l’alt, gest, de nou, de comunicació. Finalment, en la quarta cara, una voluminosa bossa penja del seu coll, les cordes de la qual agafa amb les seves dues mans. A les cantonades, separant les escenes, apareixen uns personatges de menor grandària que porten unes filactèries i assenyalen al contingut d’aquestes. El  fons de la cistella, visible entre els dos personatges, està decorat amb línies paral·leles en forma d’angle, potser motius vegetals representats d’una forma molt esquemàtica.

El grau de deteriorament de la peça dificulta la identificació de l’episodi representat. No obstant això, la repetitiva composició de les escenes amb els personatges afrontats interactuant i l’aspecte monstruós d’un d’ells, ens porta a pensar que podria tractar-se de les temptacions de Crist al desert, passatge narrat en dos dels evangelis canònics  –Mateu 4, 1-11 i Lluc 4, 1-13 – i tan sols apuntat en un tercer  –Marc 1, 12-13 –. En aquesta història, el diable tempta a Crist perquè convertís unes pedres en pa, saltés des del temple i fos recollit pels seus àngels i l’adorés a canvi de tots els regnes del món. L’objecte prismàtic que al capitell del museu ofereix el presumpte dimoni podria fer referència a la pedra que li demana a Crist que converteixi en pa. La bossa que el diable porta penjada del coll sol ser l’atribut habitual de l’avarícia, per la qual cosa podria associar-se amb l’última temptació. Podria objectar-se que el nombre d’escenes supera en una al de les temptacions neotestamentaries. No obstant això, en la representació d’aquest mateix episodi al claustre de Sant Pere el Vell d’Osca, el binomi Cristdiable apareix en quatre ocasions. En la cistella d’Osca, la quarta escena, en la qual Satanàs agafa del braç a Crist, mostra el moment en el qual el porta des del temple de Jerusalem a la muntanya. Pel que comentarem més endavant, resulta curiós que aquest exemple es trobi a Aragó. Un altre aspecte que crida l’atenció en el capitell del museu és que Crist apareix sense el seu habitual nimbo  crucífer. Finalment, els personatges amb filactèries de les cantonades podrien ser àngels àpters que mostren els textos de passatges dels citats evangelis.

Resulta de gran interès analitzar l’estil de la peça. A la vestimenta del presumpte Crist s’observen  uns plecs configurats mitjançant conjunts de fins filets verticals entre els quals es disposen traços horitzontals paral·lels. L’espai entre aquestes línies està ocupat per superfícies planes, sense dibuix. A  més, els mantells estan ornats amb fistons perlats en les vores. Aquests són els estilemes que Jacques  Lacoste va assenyalar com a definitoris del que va denominar el Grand-Atelier, grup d’escultors que hauria desenvolupat la seva activitat al Bearn entre 1130 i 1150, realitzant les portades de la catedral de Santa Maria d’Oloron-Sainte-Marie i de Santa Fe de Morlaas, així com els capitells de l’interior de Santa Engràcia de Sainte-Engrâce i de Sant Blai de Lacommande. A aquest cercle artístic se li ha atribuït també l’execució dels permòdols de l’absis de Santa Maria d’Uncastillo (Saragossa). Dins de les varietats estilístiques que s’observen entre aquest grup d’obres, són, precisament, els permòdols del temple saragossà els que presenten  una major afinitat amb el capitell de Sitges. Per exemple, el tractament del tall dels rostres i de l’arc superciliar és molt similar. Això apuntaria al  fet que l’edifici del qual podria procedir aquesta peça és, precisament, Santa Maria d’Uncastillo. El problema resideix en què, sent un capitell treballat per les quatre cares, només podria estar en un claustre, galeria porticada o en la columna  d’una finestra geminada. En Santa Maria, l’actual claustre, situat en el flanc nord, degué substituir en el segle  xvi a l’anterior romànic. Potser estem davant un membra disjecta d’aquest últim. Finalment, un detall que permet associar-lo amb l’escultura aragonesa és la similitud en la forma en la qual el presumpte Crist subjecta el plec penjant del seu mantell, que recorda al que el mestre de Sant Joan de la Penya va utilitzar en un capitell d’Agüero o en un altre amb la Maiestas Domini a San Miquel de Biota.

En conclusió, estem davant una peça de gran interès, no sols des del punt de vista iconogràfic, sinó perquè es pot associar a un dels grups d’escultors més rellevants del àrea pirinenca durant el segle  xii.

Juan Antonio Olañeta Molina, professor d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona i a la Universitat de Lleida
Bibliografia bàsica
OLAÑETA MOLINA, Juan Antonio. «Una revisión a la escultura románica de la comarca zaragozana de las Cinco Villas: últimas aportaciones y nuevas propuestas», a: HUERTA HUERTA, Pedro Luis (coord.). Enclaves del románico hispano: conjuntos, peculiaridades y nuevas aportaciones. Aguilar de Campoo: Fundación Santa María la Real de Patrimonio Histórico, 2023, p. 161-163.