La Peça del Mes | Agost 2015 | Cançons catalanes harmonitzades per Enric Morera

Aquests tres cançoners corresponen a una sèrie de nou números que edità l'impremta de L'Avenç el 1897, amb el títol Cançons catalanes harmonitzades per Enric Morera. Darrera la publicació hi havia, aleshores, un tàndem imparable, el format per Jaume Massó i Torrents -el lletrista de l'òpera La fada, composada per Morera i estrenada el mateix any- i Joaquim Casas i Carbó -el nebot de Ramon Casas-. Ambdós esdevingueren punta de llança d'una veritable revolució en el món del disseny editorial, adaptant les noves tendències estilístiques que imperaven a Europa i, com el propi Massó reconeixeria, trencant motlles pel que fa a la tipografia, a la disposició del text, al format de les publicacions o a la elecció de les il·lustracions que decoraven les cobertes, encarregades als millors artistes del període, molts dels quals ja eren col·laboradors assidus de la revista convertida en un referent de sensibilitat i bon gust.

Morera sempre va creure en el poder del cant coral, i no només en el sentit artístic o com a eina d'agitació cultural, sinó també en el vessant de l'activisme social i nacional, molt lligat al context d'efervescència patriòtica que amarà la música centreeuropea de finals del segle XIX, sovint inspirada en les tonades populars o del folklore tradicional. En un context procliu al naixement d'agrupacions polifòniques, la línia encetada per Anselm Clavé -i que capitalitzaria a posteriori, per bé que amb un altre tarannà, l'Orfeó Català de Millet-, l'experiència de Morera amb el cor Catalunya Nova i la gran quantitat de producció pròpia dedicada a la commemoració de celebracions a través del cant o a l'harmonització de cançons incorporades a la nostra memòria col·lectiva en son una bona mostra. Així ho confessaria el mestre al també músic, pedagog i poeta Joan Llongueras: “Veritablement, poques vegades em sento tan embolcallat d'un amor meu envers la nostra terra, com quan harmonitzo una de les nostres cançons, tan senzilles, tan boniques! Les tracto amb la mateixa cura i el mateix amor com quan faig alguna carícia als meus fills.” Precisament, aquesta passió pels cants de la terra l'acabaria convertint, qui sap si a desgrat seu, en el compositor més popular de la seva generació, malgrat que ell se sentís incomprès, quan no menystingut i arraconat, per l'establishment musical de l'època, amb qui sempre va mantenir una relació distant, per no qualificar-la d'obertament hostil. En qualsevol cas, no hi ha historiador temptat, i amb motiu, de definir Morera com el músic de Catalunya.

El 1895 la capella nacional russa, dirigida per Dimitri Slavianski d'Agreneff, es presentà al Teatre Líric de Barcelona en un concert que entusiasmà Morera, com ho testimonien els elogis que en deixà en la seva autobiografia sui generis Moments viscuts: “Era composta d'un nombre reduït de coristes, homes, nois i tres o quatre noies. Però era tan perfecte el seu conjunt, que els que tinguérem el goig de fruir d'aquelles audicions de cançons i obres religioses que cantaven, encara ens dura l'emoció.” D'aquí que, empès pel gaudi de la vetllada, el compositor obsequià al director amb l'harmonització de Sant Ramon per a soprano, cor de nens i homes, amb acompanyament d'harmònium, i de la qual el cor rus en féu una interpretació plena d'emotivitat. Per a Morera, l'arribada de la capella nacional russa -que també visità el Cau Ferrat el mateix any- marcà un veritable punt d'inflexió en la difusió arreu de Catalunya del cançoner tradicional, que va tenir en el mestre un defensor aferrissat.

Rusiñol il·lustra la coberta de l'opuscle dedicat a El Rossinyol, una altra de les cançons bàsiques del repertori popular català. Entre l'home del Cau i Morera s'establí una relació intensa des d'un primer moment, que va tenir Sitges com escenari: el treball conjunt a L'alegria que passa o La nit de l'amor,  les recordades i influents Festes Modernistes, l'estrena de La fada, el casament amb la sitgetana Maria Riera, l'estada al Mas d'en Puig, a la platja de Sant Sebastià i a la Sínia Morera... A Sitges, Morera serà feliç i mantindrà una activitat imparable. El seu cor Catalunya Nova, immortalitzat per Rusiñol en la pintura exposada al Gran Saló del Cau Ferrat, actuarà al Retiro i composarà l'himne de la senyera del Prado, que serà estrenat la nit de Sant Joan del 1905, tot i que cinquanta anys després, Salvador Soler i Forment, a través de les pàgines de L'Eco, es preguntava si se n'havia perdut la mena.

Des que cinc anys abans Francesc Alió en publiqués la música, el 1897 Els Segadors ja s'havia convertit en un fenomen viral. No seria, però, fins al 1899 quan s'hi incorporaria l'actual lletra d'Emili Guanyavents, que resultà guanyadora d'un concurs organitzat per la Unió Catalanista. En qualsevol cas, l'Orfeó Català de Lluís Millet, nascut el 1891, i el cor Catalunya Nova de Morera, fundat quatre anys més tard, rivalitzaren al cim de l'olimp cantaire, des de posicions personals antagòniques i amb sengles harmonitzacions de l'himne -la de Millet a sis veus, i la de Morera a quatre- que es varen fer molt populars. El cor Catalunya Nova dirigit pel mestre estrenà Els Segadors el 18 de juliol del 1897, davant d'un conjunt de cantaires format per setanta homes i quaranta nois. Però val la pena aturar-se en dues ocasions posteriors. Primera: el 10 de maig del 1899 Morera estrenà el poema simfònic Catalònia al seu estimat Teatre Líric del carrer Mallorca, tot incorporant-hi una glossa d’Els Segadors que entusiasmà al públic de tal manera que els cronistes narren que la multitud l'acompanyà Passeig de Gràcia avall enmig d'aplaudiments abrandats. Segona: durant la tardor del 1900, Morera, al capdavant del seu cor, enregistrà per a la Emile Berliner Gramophone el que, fins avui, és considerat el testimoni sonor més antic que es conserva d’Els Segadors, disponible en format de disc de pedra de 78rpm, i que forma part del fons fonogràfic del Museu de la Música de Barcelona.