Gener 2013 | Joguina de la Col·lecció Lola Anglada
- Obra: Joguina de la Col·lecció Lola Anglada.
- Autor: Anònim
- París - Barcelona, c. 1910.
- Cos de pasta endurible; cap de porcellana, vidre i moher; vestit de setí i seda, roba blanca de batista i blonda, sabates de cuir.
- 43 centímetres (talla 6).
- Museu Romàntic Can Llopis. Col·lecció Lola Anglada (número d'inventari 99).
La peça a què dediquem aquestes línies correspon al model de nina arquetípic de la fi del segle XIX: el bebè articulat. El mot francès bebè, que avui pot semblar equívoc, és un terme afectiu amb el qual es designaven els infants en edat preescolar i, per extensió, unes nines japoneses d’aspecte infantil que es van veure per primer cop a l’Exposició Universal de París de 1855. Tanmateix, l’ús general del terme –també en català– fou una conseqüència de l’èxit comercial del bébé incassable cap al 1876.
A diferència del que passava al Japó o a Anglaterra, a l’Europa continental la caracterització d’una nina com un infant s’havia basat en la indumentària i no en l’aspecte anatòmic. Ja durant la dècada de 1860, alguns industrials alemanys van adoptar el model oriental. Però foren els fabricants francesos els que adaptaren amb més èxit el cànon infantil a la tradició pròpia de les nines de luxe, conegudes amb el nom de parisiennes. El bebè articulat, igual que la parisienne, va disposar d’un cap de porcellana, agençat amb ulls de vidre i una perruca de moher. Malgrat que els bustos de les parisiennes es muntaven generalment sobre cossos d’aluda, algunes firmes en van fabricar de fusta, articulats per mitjà d’un sistema de cargols igual que un maniquí de pintor.
Aquests models són l’ancestre directe dels cossos dels bebès. No obstant això, els bebès s’articulen gràcies a un sistema d’elàstics perquè l’objectiu perseguit no era ja una figura que pogués adoptar i mantenir una posició determinada, sinó una nina que fóra capaç d’acomodar-se als braços dels usuaris com ho faria un infant de debò. Aquest havia estat un dels èxits de les nines japoneses, aconseguit per l’acoblament de les extremitats de cartró mitjançant tires de teixit encolades. Preocupats per aconseguir el grau més alt possible d’iconicitat, els fabricants francesos van substituir aquest sistema per elàstics interns. I, per tal de facilitar la rotació, introduïren esferes de fusta que, amb el temps, es van emmotllar conjuntament amb l’extremitat. El sistema d’elàstics dels bebès era força fàcil de recompondre; d’aquí que, malgrat la fragilitat dels caps de porcellana, els bebès articulats fossin batejats primerament amb el nom de bébé incassable.
El bebè articulat va suposar per a la indústria francesa la culminació de tot un seguit d’iniciatives de fabricants, pedagogs i artistes que, des de mitjan segle, havien assumit el compromís d’agermanar la bellesa, la utilitat i l’economia en les joguines, seguint l’estela de l’anomenat debat art-indústria que afectava les manufactures artístiques. Els fabricants francesos, que havien comprès el valor de la joguina com a agent d’educació estètica, van assolir en el disseny dels bebès un grau d’iconicitat sense precedent. Per la seva banda, els avenços en la fabricació seriada de les pastes enduribles permetien un augment notori de la producció que afavoria l’economia del resultat. Finalment, la reproducció del cànon infantil responia a un projecte ideològic, difós des de la premsa i els tractats d’educació, que propiciava la interpretació de la nina com un assaig de la maternitat. És més, a remolc del sentiment col·lectiu d’exaltació dels valors maternals que seguí el període romàntic, la nina es convertí en una joguina prescriptiva, cosa que va incentivar la perícia dels industrials.
Malgrat que els assajos definitius al voltant del bebè es van produir simultàniament a diversos tallers, l’èxit internacional del producte no es pot deslligar de la iniciativa concreta de la casa Jumeau. Al voltant de l’emblemàtic Bébé Jumeau, aquesta empresa va orquestrar una campanya mediàtica sense precedents, seguida de guardons a les exposicions internacionals i de la col·laboració d’un escultor de prestigi, Albert-Ernest Carrier-Belleuse. Per tot plegat, Émile-Louis Jumeau fou condecorat pel Govern francès amb la creu de Cavaller de la Legió d’Honor el 1886, convertint-se en el primer fabricant de joguines que assolia tal distinció.
No obstant això, el marc econòmic internacional de la fi de segle va capgirar el model de fabricació de les nines de luxe. El 1899, la companyia Jumeau et Cie es va fusionar en la Société Française de fabrication de Bébés et Jouets (SFBJ), un trust que aplegava la plana major de les indústries franceses del sector i que havia de continuar fins al 1963. Entre 1899 i 1914, el soci majoritari de la SFBJ fou la firma alemanyaFleischmann & Bloedel (F&B), la qual havia traslladat la seu central de Fürth a París el 1890. F&B fou l’únic dels deu socis de la nova entitat que no va aportar la totalitat de les seves fàbriques. De fet, les fàbriques d’Éden-Bébé, divisió comercial de F&B, van compartir amb la SFBJ bona part de la producció fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Si més no, aquest fou el cas de la sucursal que Eden-Bébé va obrir a Barcelona el 1894, on ben aviat es van muntar i empaquetar per al mercat espanyol i americà els bebès de Jumeau i d’altres grans firmes europees.
El bebè objecte d’aquesta fitxa respon a un disseny de Jumeau cedit a la SFBJ, que en va assumir la fabricació fins al 1914. El cos, de deu articulacions, correspon al model clàssic de Jumeau. D’altra banda, el cap de porcellana va marcat amb la inscripció DEP –abreviatura del mot francès deposée o de l’alemany deponiert, “patentat”–, pròpia dels caps fabricats a Alemanya per al mercat d’exportació que assortiren la SFBJ durant els primers anys. Aquests caps disposen d’un mecanisme d’ulls mòbils de vidre amb pestanyes encolades i presenten els llavis entreoberts amb una renglera de quatre dents de porcellana. Tocant a la indumentària, el bebè porta una de les clàssiques chemises que recorden els dissenys exclusius que la SFBJ va fabricar per a una sèrie de magatzems francesos, com Le Printemps o Le Bon Marché. Tanmateix, la camisola d’aquest bebè correspon amb exactitud a la d’un model que els grans magatzems El Siglo de Barcelona anunciaven com a novetat l’any 1910. Tot sembla indicar, en conclusió, que aquest exemplar feia part de les partides de bebès de Jumeau que Eden-Bébé despatxava des de Barcelona abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial.
Pere Capellà i Simó
Bibliografia
-Capellà-Simó, Pere. Les joguines i les seves imatges en temps del Modernisme. Barcelona-Palma i el model de París. Tesi doctoral dirigida per Teresa-M. Sala i Jaume de Córdoba. Universitat de Barcelona, 2012
-Gou Vernet, Assumpta. Les nines del Museu Romàntic. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1999
-Grandes Almacenes El Siglo (catàleg comercial). Barcelona: La Académica, 1910
-Porot, Anne-Marie, Porot, Jacques i Theimer, François. Histoire et étude de la SFBJ. Société Française de fabrication de Bébés et Jouets. París: l’Amateur, 1981
-Theimer, François i Theriault, Florence. The Jumeau Book. Annapolis: Gold Horse Publishing, 1994