Desembre 2014 | Al·legoria de la Mediterrània

-Obra: Al·legoria de la Mediterrània

-Autor: Anònim

-Data: 1915

-Tècnica: Marbre tallat amb restes de policromia

-Mides: 170 x 72 x 46 cm

-Col·lecció: Museu de Maricel. Col·lecció Dr. Jesús Pérez - Rosales, núm. inv. 220

Tota obra d’art és un misteri, però algunes són també un enigma i aquest és el cas d’aquesta obra d’autor, per ara, no conegut.

L’observació de l’obra ens parla d’una figura femenina de noia jove, nua i dempeus, tema abastament tractat en l’art occidental, el model del qual el devem a les formulacions segures i definitives de l’estatuària clàssica grega del segle Vè abans de la era cristiana. Són formes que tenen el seu origen en la personificació de les idees, dels deus de la mitologia clàssica, i que han estat perpetuades i recuperades al llarg dels segles. 

Es tracta d’una figura despersonalitzada, no és un retrat; no té nom propi ni elements que permetin una clara atribució, com els que ha codificat la mitologia coneguda i convencional. Deessa? Nimfa? Figura genèrica de la Mare Terra? De fet, és una forma ben integrada en el nostre panorama artístic i, com a tal, ha rebut nombroses atribucions. Tanmateix, alguns elements singulars presents en l’obra mostren una clara voluntat diferenciadora respecte els models convencionals.

La figura vertical, en posició frontal i ben centrada, està completament proporcionada. No és hieràtica; el ritme confiat de la posició del cap, dels braços i de les cames, la dota d’allò que entenem per gràcia i harmonia, una mena d’alè vital, una certa aproximació a allò viu, càlid, lleuger i suau, atributs ben difícils d’assolir en escultura atesa la fredor de la pedra. Hom hi percep per part de l’autor una clara voluntat d’introduir ritme i moviment: la inclinació del rostre, la separació dels braços, gairebé simètrica, però no del tot... i potser el més sorprenent, la posició de les cames creuades gens ortodoxa, gens “antiga”. L’autor es mostra bon coneixedor de l’ofici: la textura del cos de la noia és suau, ben polida i matisada. Aquestes textura i factura contrasten amb la del suport que apuntala l’obra per la part del darrere, que té una força singular i és un dels elements claus de l’obra. 

Normalment, els escultors que necessiten suports per estabilitzar les figures verticals, intenten reduir-los al mínim i ocultar-ne la funció mitjançant el recurs de la representació d’un tronc d’arbre, una pilastra o un drapejat,... En aquest cas, ens trobem amb un recurs ben singular, un suport potent que es mereix una atenta observació. És alt i força ample, visualment pesa a causa de la seva textura agredida, que contrasta amb la suavitat del contorn de la figura. El suport sembla embolcallar la figura amb una clara intenció de fer-la sortir, extreure-la i destacar-la del seu interior. És en el suport on descobrim els curiosos elements que fan original aquesta peça i ens proporcionen algunes claus iconogràfiques. L’autor inicia el suport a l’alçada del ventre, que correspon a la seva meitat vertical. I mentre la figura és normativa, d’un tipus d’escultura tradicional europea, al suport hi trobem l’aportació creativa, lliure i personal de l’autor.

La figura recolza els braços al suport i les mans sobre dos cargols marins. El suport és treballat de manera que algunes línies ordenades poden suggerir onades, els moviments de l’aigua del mar... a la base; les línies sinuoses recorden el moviment que les onades marines dibuixen a la sorra. Amb el mateix tractament i textura, al frontal de la base del suport, hi són representats tres peixos. 

L’autor sembla voler deixar clar que l’escenari és marí i no cap altre, però el suport ens ofereix encara una altra sorpresa: si observem amb atenció, a l’espai que hi ha entre els braços i les mans de la figura, el suport està perlat de petites flors obertes, al costat dret, i de fulles de falguera, al costat esquerre. La presència en aquesta obra d’elements inicialment no relacionats de manera lògica amb la figura, ens fa pensar que hi són en virtut d’una voluntat d’iconografia simbòlica que l’autor ha volgut donar a la seva obra. 

Més enllà del suport, una altra peculiaritat o singularitat la trobem en el somriure que s’insinua en el rostre de la noia, poc freqüent en aquest tipus d’obres. Gairebé mai l’escultura clàssica ha representat sentiments personals. Iconogràficament, el somriure pot ser interpretat com a símbol d’innocència, alegria, sorpresa o felicitat. La dificultat i el risc de la representació de somriures en escultura està en la facilitat de transformar-los, si hom no en sap prou, en ganyotes. Se’n coneixen pocs casos i es produeixen en temps més actuals, a partir de la segona meitat del segle XIX. 

Finalment, un altre element desorientador o singular de l’obra és el cabell de la figura. El rostre és emmarcat per un rígid pentinat de rínxols iguals, simètrics i ben treballats, que acaba al clatell amb un monyo recollit. Els rínxols frontals són subjectats per una cinta pintada de color blau, mentre que el cabell és de color daurat. Estranya decisió la de policromar només una part del cos; no hi ha rastres de policromia en cap altre fragment del cos ni del pedestal, i sembla que no hi han sigut mai. Per què aquesta cita acolorida? Record dels clàssics que solien pintar les escultures preferentment de colors daurats i blaus? 

Els cargols de mar, les flors, les plantes, els peixos i la clara referència a les onades marines ens permeten pensar que aquí hi juguen un paper de caràcter simbòlic o al·legòric. Tots ells, tret els vegetals, són elements de naturalesa marina que, associats a la figura clàssica, ens permeten pensar que podríem estar davant d’una volguda renovació del tema d’El Naixement de Venus, el cèlebre mite pintat per Botticelli, on la deessa Afrodita emergeix d’un mar blanc dins una gran petxina. Tanmateix, què hi fan les flors, les falgueres, els cargols de mar, els peixos i el dibuix de les onades en un context que, a priori, podríem qualificar de clàssic? Potser és un intent d’integrar nous elements, els vegetals, que al·ludeixen a la terra? Sabem del cert que els cargols i les petxines han simbolitzat la reproducció, la regeneració de la vida i la naturalesa. Potser l’autor els va voler incorporar, transgredint el model i humanitzant el vell tema tractat per Boticelli, l’origen de l’amor i de la vida. D’aquesta manera, la factura clàssica seria renovada gràcies també a la llibertat de moviments de la figura i al seu somriure, aspectes no tractats en moments artístics anteriors a la fi del segle XIX. 

Quant al títol, podem afirmar que va ser titulada com a Al·legoria de la Mediterrània, no tant pel contingut de la figura, sinó pel context cultural, quan a inicis del segle XX algunes reclamacions identitàries a França, Itàlia i Catalunya proposen tornar als orígens i recuperar el sentit mediterrani de la nostra cultura. 

Queden oberts alguns dubtes que, de cap manera, treuen importància i delicadesa a la nostra peça. Qui va ser el seu autor? Quan es va fer? A on? Com va arribar a Catalunya? En quin moment i a qui la va adquirir el Dr. Pérez-Rosales? El per què el podem imaginar, el seu bon gust i la qualitat de l’obra ho afirmen, ara bé, les altres preguntes resten de moment sense resposta.

Autora de la fitxa: Teresa Camps