La Peça del Mes | Maig 2016 | 'La mort. Mon ironie dépasse toutes les autres!'
Obra: La mort. Mon ironie dépasse toutes les autres!, d’Odilon Redon (Bordeus, 1840 – París, 1916).
Data: 1889.
Tècnica: Litografia sobre paper.
Mides: 26 x 19,8 centímetres (imatge) i 35,9 x 26,1 centímetres (paper).
Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, número d'inventari 30.810.
L’autor:
Pintor i gravador francès, nasqué en una família burgesa i la seva inspiració deu molt al contacte amb la naturalesa, que va poder fruir en el mas familiar de Peyrelebade, a la zona vinícola del Medoc. Primer fou alumne a Bordeus de l’aquarel·lista Stanislas Gorin, alumne d’Eugène Isabey, i després a París del pintor acadèmic Gérôme amb qui mai no es va entendre. Sortosament va conèixer l’any 1863 a Bordeus el gravador romàntic Bresdin, encontre decisiu ja que, amb ell, Redon aprengué les tècniques de la calcografia i de la litografia i, sobretot, l’exemple d’un artista independent, allunyat tant del Naturalisme com de l’Academicisme, que intentava expressar la seva visió subjectiva i la seva interpretació de la realitat. Els aiguaforts que Redon exposa als Salons de Bordeus i els seus carbonets mostren la influència de Bresdin i s’inscriuen en una tradició romàntica. Una altra amistat important de l’època de Bordeus fou la del botanista Armand Clavaud, que el va iniciar en les ciències i en la literatura. Redon s’apassiona per Darwin, Lamarck i les experiències de Pasteur.
La guerra franco-prussiana de 1870, a la qual participa, senyala una frontera en la seva obra, la de la seva pròpia consciència, que el portarà a aprofundir en els misteris de la vida. Aleshores comença el període fecund dels Negres, un conjunt de dibuixos al carbó i de litografies que constitueixen la major part de la seva producció fins l’any 1895. La litografia li permet difondre els seus dibuixos i publica diversos àlbums: Dans le rêve (1879), Les origines (1883), Hommage à Goya (1885), La nuit (1886), Songes (1891), les tres sèries de la Tentation de Saint Antoine (1888, 1889 i 1896) i l’ Apocalypse (1899), sense oblidar la il·lustració de llibres, en particular la de Les fleurs du mal, de Baudelaire (1890). Redon es fa conèixer mitjançant dues exposicions particulars a la Vie Moderne (1881) i al Gaulois (1882), i després participa a les exposicions dels grups d’artistes europeus més moderns de l’època, els Indépendants (1884), saló del qual és un dels membres fundadors, a la 8a Exposició dels Impressionistes (1886) i al XX a Brussel·les (1886, 1887 i 1890). Malgrat la incomprensió del públic en general, grans escriptors com Huysmans o Mallarmé, i crítics com Mellerio i el belga Destrée el defensen. Els Negres són com els testimonis d’una aventura espiritual que ha conduit l’artista al terme del seu viatge nocturn, als límits del conscient i de l’inconscient. Amb aquesta obra, Redon demostra ésser un dels grans artistes visionaris de l’art europeu, com Goya o Gustave Moreau. Comença a ser reconegut com un guia pels artistes més joves, Emile Bernard, Gauguin i els Nabis, i apreciat pel mercat artístic d’ençà les seves exposicions a les prestigioses galeries Durand-Ruel (1894) i Vollard. També té un reconeixement internacional a Bèlgica amb les seves participacions a La Libre Esthétique (1894, 1895 i 1897), a Holanda, al Kunstkring de La Haia(1894) i a Àustria, a la Secessió vienesa (1903).
D’ençà l’any 1890, Redon realitza una transposició acolorida dels temes dels Negres en pintures a l’oli, Yeux clos (1890) o en carbonet i pastel, Parsifal (vers 1892). A partir del 1900 el color triomfa a la seva obra, tant en un notable conjunt de retrats al pastel com en variacions sobre temes mitològics, Pégase et le serpent (1907), Naissance de Vénus (1912) i diverses versions del Char d’Apollon (1905 i 1909), o religiosos com Le Bouddha (1905) o Crist (1907). Cal recalcar la temàtica de les flors a la seva obra. La qualitat de la transposició afegida a la bellesa de l’execució, al vellut profund dels colors dels pastels, donen un excepcional resplendor a unes flors que semblen venir alhora de la representació i del record.
Amb Puvis de Chavannes i Gustave Moreau, Odilon Redon és un dels tres grans precursors del Simbolisme a França, també però se’l valora com un artista independent, un visionari que, a més, és un gran escriptor artístic, com ho demostra en el recull A soi-même (1922). Fins ara s’han donat un títol i una data errònies a la litografia del Cau Ferrat, coneguda com a Fantasmagoria i datada del 1890, quan en realitat es tracta de la tercera làmina de l’àlbum amb sis làmines i un frontispici titulat A Gustave Flaubert, la segona interpretació de la Tentació de sant Antoni, del 1889; la primera és del 1888. Aquesta litografia té com a llegenda en francès: “La mort: Mon ironie dépasse toutes les autres!”, treta del text de Flaubert. Redon envià de seguida l’àlbum al seu amic, el gran poeta simbolista Stéphane Mallarmé. Aquest, entusiasmat, intervingué per tal que Redon fos convidat a participar a la primera exposició dels «Peintres-Graveurs» a la galeria Durand-Ruel, el gener del 1889. Redon presentà la totalitat de les làmines de l’àlbum. Del 1890 al 1893, Redon exposà regularment a la «Société des peintres-graveurs», de la qual fou membre d’ençà l’any 1891. Amb la làmina de La mort va passar una cosa curiosa; segurament pel seu èxit en el món artístic i literari parisenc, es va exposar vàries vegades de forma individual, i particularment a l’Exposició Universal de París del 1900.
En el cas d’aquesta litografia no es tracta de la interpretació d’un dibuix al carbó, cas més habitual, sinó d’una pintura La mort verte. Aquesta personificació de la mort, figura heterogènia amb un pit de dona que es transforma en una enorme cua de serp turbulenta que s’enfonsa dins l’espai, amb una calavera i una cabellera ufanosa, emergeix de la matèria negra amb un moviment d’ondulació que li dóna una presència inquietant. Segons l’escriptor belga Jules Destrée, aquesta composició és cabdal dins l’obra de Redon. No és doncs estrany que aquesta litografia emblemàtica hagi seduït Santiago Rusiñol. Paul Gauguin, quan va decidir marxar cap a Tahití el setembre de 1890, també s’emportà amb ell La mort, on hi veia: «no la mort en la vida, sinó la vida en la mort».
Eliseu Trenc i Ballester