Setembre 2014 | Cap de nen
- Obra: Cap de nen.
- Autor: Alfred Sisquella i Oriol (Barcelona, 1900 – Sitges, 1964).
- Data: c. 1935-1936.
- Tècnica: Dibuix a llapis grafit sobre paper.
- Mides: 28 x 23 cm.
- Col·lecció: Museu de Maricel de Sitges. Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges (número d'inventari 502).
Es tracta d’un dibuix a llapis grafit sobre paper, signat a la part superior esquerra. Representa el retrat d’un nen a pla mig curt o de bust, identificat com el fill de l’artista, Josep Sisquella i Rambla. La majoria d’obres d’Alfred Sisquella i Oriol són retrats, però també va pintar natures mortes de gran realisme o paisatges dels voltants de Sitges (el Clot dels Frares, el bosc d’en Bruguera). Dels retrats en destaquen les Antònies, retrats d’Antònia Rambla, la seva esposa.
Alfred Sisquella i Oriol nasqué a Barcelona el 23 d’abril de 1900 i estudià a l’Escola Horaciana de Pau Vila. Sota el mestratge de Francesc Labarta, seguí els ensenyaments artístics a l’escola de dibuix del districte Vè. Formà part del grup dels Evolucionistes que exposaren per primer cop a les Galeries Dalmau el 1918, on Sisquella hi destacà pel retrat titulat El nàufrag; en ell ja s’endevinava la seva adscripció al cezanisme, amb colors terrosos i composició estudiada.
Alfred Sisquella primer es decantà cap a l’avantguardisme, però aviat l’abandonà en favor d’un realisme cru que es correspon amb la Nova Objectivitat. Des de l’any 1925 es vinculà per contracte en exclusiva a la Sala Parés, formant part del grup dels pintors dels Establiments Maragall. Fou defensor a ultrança del realisme front l’abstracció publicant, el 1954, l’opuscle titulat Decorativismo y realismo. Deshumanización y humanización de la pintura moderna, editat per Edimar.
En l’obra de Sisquella apareix la voluntat de captació de la figura en els moments d’interiorització. En aquest cas discernim que és un infant, però la posa, l’actitud reposada i reflexiva, ens el presenta abstret i conscient del seu entotsolament. La datació ve donada per l’edat de Josep Sisquella i Rambla, nascut el 19 de juliol de 1928; per tant, la més probable és entre el 1935 i 1936.
El nen aquietat se’ns mostra serè, allunyat de l’estereotip d’infant juganer, mogut i entremaliat. L’artista projecta la seva pròpia concepció de vida, fent una definició de seriositat i mostrant amb rigor i honestedat la seva plàstica. El dibuix parla de la pròpia infantesa, de l’educació rebuda, en definitiva, de la civilitat i també dels anhels de l’esdevenidor.
En el dibuix reconeixem els trets realistes del retratat: la mirada intensa centrada en un punt, el cabell clenxinat i el rictus concís dels llavis, i sobretot hi copsem la seva actitud, el seu estat de consciència intern, pensarós, meditabund. No hi ha cap tipus de sentimentalisme, no hi ha cap concessió ni endolciment, cap referència a l’entorn social; se’ns mostra individualitzat. El dibuix està composat perquè tot quedi harmonitzat i en equilibri.
Els traços de llapis marquen els contorns de la cara, el cabell. Les zones ratllades creen les ombres permetent completar la silueta i provocant sensació de volum. La representació va més enllà del realisme i obre les portes a una biografia de les idees: la idea de raciocini, d’enteniment i la concepció de gravetat es plasmen en el rostre seriós d’en Josep, fill únic del pintor.
Com a únic objecte, el respatller de la cadira que ajuda a crear l’espai tridimensional il·lusori. El coll de la camisa és un motiu tècnic per emmarcar el cap, amb poques línies suggereix els plecs i la textura de la roba. La signatura, “Sisquella”, llueix a la part superior esquerra. Signar un dibuix demostra la importància que l’artista dóna a aquesta tècnica, tota una declaració de principis.
El context històric es situa a mitjan dels anys 30 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, un trencament total en la vida dels seus contemporanis. La guerra va atrapar Alfred Sisquella en una etapa clau de la seva carrera. L’any 1935 fou crucial perquè havia presentat la seva primera exposició individual a la Sala Parés, amb vint quadres inèdits que pertanyien a la col·lecció Barbey, una primera mostra pública que reivindicava la seva labor depurada i constant.
La concessió del Premi Nonell, el juliol de 1936, a Pere Pruna per El vi de Kios i la polèmica que seguí, van enrarir l’ambient artístic, coincidint amb l’aixecament i rebel·lió dels militars contra la República Espanyola. El 1937 Alfred Sisquella va aportar tres obres per a l’exposició a Mèxic pro víctimes del feixisme.
Els anys 40 Alfred Sisquella fou adscrit als criteris estètics de la Sala Parés i, juntament als pintors Humbert, Llimona, Togores, Puigdengolas i Mompou, formà part dels artistes que tenien el realisme com a màxima i expressió de la bellesa. Seleccionat per l’Academia Breve de Crítica del Arte a participar en el Salón de los 11 a Madrid, el 1947 fou guanyador del premi de composició en el concurs de Montserrat per Sant Benet a Subiaco, on apareixen retratats el fill i l’esposa, Antònia.
En els 50 l’obra d’Alfred Sisquella s’exposà a la Sala Cisne de Madrid i, mitjançant els galeristes Maragall, arribà a Veneçuela i a les exposicions de la Fundació Carneige dels Estats Units. Participà a la Biennal de Venècia (1952) i rebé la medalla d’honor en l’Exposició de Primavera de Barcelona el 1953. Tot i aquests reconeixements, Alfred Sisquella fou sempre un artista molt auster, hipercrític amb la seva obra i poc avesat a figurar o a fer-se veure. Fou un artista capficat en el seu món. Home cultivat, entre les seves aficions destacava la passió per la música clàssica, sobretot per Bach. La seva discoteca, composta per més de 800 discs de pedra i 170 de vinil, és consultable a la Biblioteca Nacional de Catalunya sota l’epígraf “Donatiu Sisquella”.
La major part dels quadres d’Alfred Sisquella pertany actualment a col·leccionistes privats. També el trobem representat en museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb onze obres provinents de la Col·lecció Plandiura i de les donacions Niubó i Domènech Teixidó; al Museu de Montserrat hi ha cinc quadres, els dos premis dels concursos de 1932 i 1947, i altres fruit de la donació Sala; dos Sisquelles pertanyen al Museu Deu, un al Museu Pau Casals i un altre a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell; cinc al Museu de Valls, procedents de la donació Fundació Rodon-Giró; un retrat de Manolo al Museu Thermalia de Caldes de Montbui; un altre s’exposa en el Museu de Tossa de Mar i un darrer ha estat localitzat al Museu de Pontevedra. La Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges conserva aquest dibuix habitualment exposat a l’Alcaldia.
Es tracta d’un dibuix a llapis grafit sobre paper, signat a la part superior esquerra. Representa el retrat d’un nen a pla mig curt o de bust, identificat com el fill de l’artista, Josep Sisquella i Rambla. La majoria d’obres d’Alfred Sisquella i Oriol són retrats, però també va pintar natures mortes de gran realisme o paisatges dels voltants de Sitges (el Clot dels Frares, el bosc d’en Bruguera). Dels retrats en destaquen les Antònies, retrats d’Antònia Rambla, la seva esposa.
Alfred Sisquella i Oriol nasqué a Barcelona el 23 d’abril de 1900 i estudià a l’Escola Horaciana de Pau Vila. Sota el mestratge de Francesc Labarta, seguí els ensenyaments artístics a l’escola de dibuix del districte Vè. Formà part del grup dels Evolucionistes que exposaren per primer cop a les Galeries Dalmau el 1918, on Sisquella hi destacà pel retrat titulat El nàufrag; en ell ja s’endevinava la seva adscripció al cezanisme, amb colors terrosos i composició estudiada.
Alfred Sisquella primer es decantà cap a l’avantguardisme, però aviat l’abandonà en favor d’un realisme cru que es correspon amb la Nova Objectivitat. Des de l’any 1925 es vinculà per contracte en exclusiva a la Sala Parés, formant part del grup dels pintors dels Establiments Maragall. Fou defensor a ultrança del realisme front l’abstracció publicant, el 1954, l’opuscle titulat Decorativismo y realismo. Deshumanización y humanización de la pintura moderna, editat per Edimar.
En l’obra de Sisquella apareix la voluntat de captació de la figura en els moments d’interiorització. En aquest cas discernim que és un infant, però la posa, l’actitud reposada i reflexiva, ens el presenta abstret i conscient del seu entotsolament. La datació ve donada per l’edat de Josep Sisquella i Rambla, nascut el 19 de juliol de 1928; per tant, la més probable és entre el 1935 i 1936.
El nen aquietat se’ns mostra serè, allunyat de l’estereotip d’infant juganer, mogut i entremaliat. L’artista projecta la seva pròpia concepció de vida, fent una definició de seriositat i mostrant amb rigor i honestedat la seva plàstica. El dibuix parla de la pròpia infantesa, de l’educació rebuda, en definitiva, de la civilitat i també dels anhels de l’esdevenidor.
En el dibuix reconeixem els trets realistes del retratat: la mirada intensa centrada en un punt, el cabell clenxinat i el rictus concís dels llavis, i sobretot hi copsem la seva actitud, el seu estat de consciència intern, pensarós, meditabund. No hi ha cap tipus de sentimentalisme, no hi ha cap concessió ni endolciment, cap referència a l’entorn social; se’ns mostra individualitzat. El dibuix està composat perquè tot quedi harmonitzat i en equilibri.
Els traços de llapis marquen els contorns de la cara, el cabell. Les zones ratllades creen les ombres permetent completar la silueta i provocant sensació de volum. La representació va més enllà del realisme i obre les portes a una biografia de les idees: la idea de raciocini, d’enteniment i la concepció de gravetat es plasmen en el rostre seriós d’en Josep, fill únic del pintor.
Com a únic objecte, el respatller de la cadira que ajuda a crear l’espai tridimensional il·lusori. El coll de la camisa és un motiu tècnic per emmarcar el cap, amb poques línies suggereix els plecs i la textura de la roba. La signatura, “Sisquella”, llueix a la part superior esquerra. Signar un dibuix demostra la importància que l’artista dóna a aquesta tècnica, tota una declaració de principis.
El context històric es situa a mitjan dels anys 30 amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, un trencament total en la vida dels seus contemporanis. La guerra va atrapar Alfred Sisquella en una etapa clau de la seva carrera. L’any 1935 fou crucial perquè havia presentat la seva primera exposició individual a la Sala Parés, amb vint quadres inèdits que pertanyien a la col·lecció Barbey, una primera mostra pública que reivindicava la seva labor depurada i constant.
La concessió del Premi Nonell, el juliol de 1936, a Pere Pruna per El vi de Kios i la polèmica que seguí, van enrarir l’ambient artístic, coincidint amb l’aixecament i rebel·lió dels militars contra la República Espanyola. El 1937 Alfred Sisquella va aportar tres obres per a l’exposició a Mèxic pro víctimes del feixisme.
Els anys 40 Alfred Sisquella fou adscrit als criteris estètics de la Sala Parés i, juntament als pintors Humbert, Llimona, Togores, Puigdengolas i Mompou, formà part dels artistes que tenien el realisme com a màxima i expressió de la bellesa. Seleccionat per l’Academia Breve de Crítica del Arte a participar en el Salón de los 11 a Madrid, el 1947 fou guanyador del premi de composició en el concurs de Montserrat per Sant Benet a Subiaco, on apareixen retratats el fill i l’esposa, Antònia.
En els 50 l’obra d’Alfred Sisquella s’exposà a la Sala Cisne de Madrid i, mitjançant els galeristes Maragall, arribà a Veneçuela i a les exposicions de la Fundació Carneige dels Estats Units. Participà a la Biennal de Venècia (1952) i rebé la medalla d’honor en l’Exposició de Primavera de Barcelona el 1953. Tot i aquests reconeixements, Alfred Sisquella fou sempre un artista molt auster, hipercrític amb la seva obra i poc avesat a figurar o a fer-se veure. Fou un artista capficat en el seu món. Home cultivat, entre les seves aficions destacava la passió per la música clàssica, sobretot per Bach. La seva discoteca, composta per més de 800 discs de pedra i 170 de vinil, és consultable a la Biblioteca Nacional de Catalunya sota l’epígraf “Donatiu Sisquella”.
La major part dels quadres d’Alfred Sisquella pertany actualment a col·leccionistes privats. També el trobem representat en museus com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb onze obres provinents de la Col·lecció Plandiura i de les donacions Niubó i Domènech Teixidó; al Museu de Montserrat hi ha cinc quadres, els dos premis dels concursos de 1932 i 1947, i altres fruit de la donació Sala; dos Sisquelles pertanyen al Museu Deu, un al Museu Pau Casals i un altre a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell; cinc al Museu de Valls, procedents de la donació Fundació Rodon-Giró; un retrat de Manolo al Museu Thermalia de Caldes de Montbui; un altre s’exposa en el Museu de Tossa de Mar i un darrer ha estat localitzat al Museu de Pontevedra. La Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges conserva aquest dibuix habitualment exposat a l’Alcaldia.
Isidre Roset i Juan