Setembre 2013 | Nina maniquí

- Obra: Nina maniquí.
- Data: 1869.
- Tècnica: Cap de bescuit, ulls de vidre i cabells de pèl d’angora. Vestit de fai de seda, puntes de cotó i cintes de vellut. Enagos de batista de cotó.
- Mides: 37 x 26 x 31 centímetres (mides màximes).
- Col·lecció: Museu Romàntic Can Llopis. Col·lecció Lola Anglada (número d'inventari 52).
 
L’escriptora i il·lustradora Lola Anglada (Barcelona, 1892 - Tiana, 1984) cedeix l’any 1961 la seva col·lecció de més de quatre-centes nines a la Diputació de Barcelona, que les instal·la en un primer moment al Palau Maricel de Sitges i després al Museu Romàntic el 1972. El 1983, Lola Anglada publica Les meves nines, on escriu que el seu avi li va regalar les seves primeres nines antigues, i ens transmet la seva passió en forma de petites narracions i il·lustracions que donen vida a les nines, entre elles les nines maniquins.
 
Les nines maniquins, també conegudes com Parisiennes, novelty dolls o fashion dolls, eren fetes per les modistes el segle XVIII i per fabricants el XIX. Tant la fesomia i abillament de dona com la seva fragilitat indiquen que no es tracta d’una joguina per a infants.
 
La peça que presentem va ser realitzada per Jumeau. Des del 1842 fins al 1899, aquesta casa parisenca va fabricar models de moda per a les noies joves i riques, que rebien regularment les novetats en forma de vestits per a les seves nines.
 
Aquesta nina té el cap i les espatlles de bescuit, porcellana no esmaltada, cuita dues vegades. Els seus ulls de vidre, oberts, amb ninetes, són d’un color clar i donen expressió de vida a una jove de gran bellesa. Té la boca tancada, els llavis pintats i les galtes rosades. El seu pentinat de tirabuixons rossos grisencs està fet d’una perruca de pèls d’angora. Duu una lligadura de cap de fai blava, cinta negra de vellut i ornament en forma de papallona que fa conjunt amb els llaços de les espatlles i del darrera del vestit. Porta arracades de perla i una imitació de camafeu al coll.
 
El cos de la nina és de luda, pell prima i suau de xai o de cabrit, i està farcit de serradures de fusta. Els braços i les cames són articulats. El vestit està confeccionat amb fai de seda verd blau. Té un cos de vestit ajustat d’escot recte i màniga curta i bollada, recobert per una mena de xal de puntes mecàniques, fet de tul, blonda i valenciennes, i tancat amb tres llacets de fai. Duu un cinturó de fai amb una sivella daurada al darrera. El vestit està decorat amb volants, acabats amb cinta ondulant de ras de seda beix, puntes de tul i cinta de vellut negre. La faldilla requereix una enorme quantitat de tela i acaba en una cua llarga i ampla d’una peça. Està confeccionada amb quatre costures. Porta vuit ornaments en forma de flor de ras de seda negra i granets de colors a la cua i als laterals del vestit.
 
La roba interior consta d’uns pantalons llargs i d’uns enagos curts i uns de llargs com el vestit. En aquests, un entredós fet a mà uneix la base amb un volant prisat, que dóna volum a la faldilla. El vestit està cosit a mà amb puntades invisibles i folrat amb un teixit llis de lli que li proporciona una certa rigidesa. El vestit requeriria una crinolina per eixamplar la faldilla i una cotilla per modelar el bust i la cintura.
 
La sumptuositat del vestit i la complexitat de la seva fabricació i ornamentació indiquen que és un abillament per a grans ocasions, cerimònies, balls o sopars de gala.
 
Les nines maniquins i la moda  
La moda és canvi constant i aportació de novetats segons ritmes cada cop més accelerats. A llarg de la història, nines maniquins, gravats, fotografies, catàlegs de grans magatzems, desfilades i portals d’internet són els suports de les imatges de moda, representacions visuals que al llarg del temps s’han utilitzat per mostrar vestits i complements, despertar en la gent el desig de tenir-los i difondre els cànons de bellesa i estils de vida imperants.
 
Des del segle XVI fins al XIX, les nines maniquins serveixen per donar a conèixer les novetats de la indústria a un nombre creixent de consumidors. Les cases de costura de París envien les nines de França a les províncies franceses i a les corts europees per difondre la moda de la capital, per ensenyar els nous models i encoratjar futurs encàrrecs. Es diuen Pandora, Grande Pandora, per a conjunts de carrer, i Petite Pandora, per a roba de casa.
 
Abans d’aquestes dates, ja el 1391, la mare de la reina d’Anglaterra, Isabel de Baviera, encarrega al sastre de Carles VI de França una nina per a la seva filla. El 1496 Ana de Bretanya envia una gran nina per a la reina
 
Isabel de Castella. Després, Enric IV, promès de Maria de Medicis, li fa arribar unes nines amb la moda francesa. Des del segle XVII, les nines de París s’envien amb una certa periodicitat a Anglaterra. El 1704, l'Abbé Prévost escriu que durant la Guerra de Successió del nostre país les nines tenien un passaport especial per creuar el front. El 1723, Savary descriu les nines franceses enviades a corts estrangeres com a grands couriers de la mode. Rose Bertin, modista de la reina Maria Antonieta, construeix nines al seu saló de París per a les seves clientes de tota Europa.
 
Les Pandores desapareixen cap a l’any 1790, i són substituïdes primer per nines retallables de paper i després pels gravats de moda. Des del 1830, els gravats són el sistema més important per comunicar el que es portarà en un futur proper. Els gravats són més barats que les nines pel seu tiratge en sèries impreses i pel seu format, que permet enviar-los com una carta. Simultàniament a l’eclosió de les nines, els gravats, les revistes i els grans magatzems, el 1868 es crea la Chambre Syndicale de la Haute Couture de Paris per arbitrar i promocionar la moda de París. El mateix any, Charles Frederick Worth presenta per primera vegada les seves col·leccions sobre maniquins vius en desfilades, encara avui essencials per mostrar nous models. Des d’inicis del segle XX, la fotografia substitueix nines i gravats per transmetre la moda.
 
Les nines maniquins, que avui ens meravellen per la delicadesa de la porcellana i per la seva aparença elegant i luxosa, són veritables imatges de moda, no solament reflexos de la seva època sinó també ambaixadores de la moda del futur.
 

Sílvia Ventosa i Muñoz

 
Vídeo resum de la presentació  

Bibliografia

 
-Anglada, Lola. Les meves nines. Barcelona: Proa / Columna, 1995.
 
-Kamawura, Yuniya. Fashion-ology. Oxford: Berg, 2005.
 
-La mode et les poupées. París, exposició al Palais Galliéra, 1982.
 
-Gou, Assumpta. Les nines del Museu Romàntic. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986.
 
-Tarnowska, Maree. Poupées de mode. París: Éditions d’Art Monelle
 

Vídeo