'Retrat de Carles Mani', per Santiago Rusiñol

Peça: Retrat de Carles Mani, per Santiago Rusiñol Data: 1895 Tècnica: Oli sobre tela Mides: 59 x 68 cm Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat, número d'inventari: 32.012 Descripció i context històric: Santiago Rusiñol havia conegut l’escultor Carles Mani l’estiu del 1894, a Tarragona, alhora que al pintor Pere Ferran, que igual que Mani era deixeble d’Hermenegild Vallvé. Mani estava a punt d’aconseguir una pensió de l’Ajuntament de Tarragona, i havia pensat destinar-la a ampliar estudis a París, amb Ferran. Així doncs, tots dos artistes sortiren cap a la capital francesa el 15 de setembre d’aquell any, i s’instal·laren en unes golfes de la Rue du Seine. Sembla que aconseguiren assistir a una acadèmia, però la pensió no estava destinada per suportar una despesa tan gran i sort tingueren de retrobar-se amb Rusiñol. Amb ell, i amb Miquel Utrillo, Albert Llanas i Ricard Planells, Mani i Ferran passaren el Nadal.  
Més endavant, al febrer del 1895, Rusiñol retrobà de nou els dos amics, que vivien en un estat molt precari, i els oferí el seu pis del Quai Bourbon, a l’Île de St. Louis. Fou aleshores que Rusiñol va fer l’extraordinari oli de Mani, així com diversos apunts de l'escultor i de Ferran, tres dels quals es publicaren al número de cap d’any de 1895 de La Vanguardia.  
D’aquells dies daten també dos carbonets de Rusiñol ?un de Mani i Ferran asseguts davant d’una taula (el primer amb cara d’ansietat i el segon dormint), i l’altre, un retrat de l’escultor tot sol, dret (Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC, procedents de la col·lecció Casellas)? i una foto de Rusiñol, Utrillo, Mani i Ferran.  
El 28 de febrer del 1895 Rusiñol publicava a La Vanguardia de Barcelona un article titulat “La pasta hidráulica”, títol que feia referència a la menja de patata bullida, únic aliment que els tarragonins es podien permetre. El text anava il·lustrat amb els dos carbonets ja esmentats i un altre de Ferran, tot sol. Rusiñol hi denunciava la vida miserable que portaven els dos artistes i en culpava l'Ajuntament de Tarragona.  
Tarragona es va queixar, amb raó, perquè l’ajut municipal a Mani mai s’havia plantejat com a pensió de viatge, i menys per a dues persones, i durant un temps va haver-hi un creuament d’articles i cartes entre Rusiñol i els del seu entorn i diverses persones de Tarragona, com ara Josep Yxart o Joan Ruiz i Porta, que coneixien el cas. A l’abril del 1895, Mani i Ferran ja tornaven a ser a Tarragona i més o menys per aquella època foren hostes un altre cop de Rusiñol, però en aquella ocasió, a Sitges, al Cau Ferrat.  
Mani quedà molt agraït a Rusiñol pel que havia fet per ell, i anys després deixà constància escrita d’aquesta gratitud en la dedicatòria que li va fer en una reproducció impresa del seu projecte de monument als herois de Tarragona Ans morts que rendits. Tarragona 1811, presentat a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1897. Deia així la dedicatòria: “Al protectó que may podré olvidá / y el que més cort té--! Dins i fóra del_ / _Art_¡ S. Rusiñol” (sic), i hi signava: “C Mani / 97". [Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges, com a dipòsit del Cau Ferrat, núm. 2141 (454 / 28)].  
Carles Mani va ser un dels escultors més originals de la Catalunya del seu temps, però també un dels més malaguanyats. Posseït per una inquietud molt acusada, visqué altres etapes de bohèmia a Madrid, on personatges de la Generació del 98 (Pío i Ricardo Baroja, Camilo Bargiela...) anaven en peregrinació a veure’l al seu taller, i hi deixaven descripcions escrites del sorprenent espectacle plàstic i humà que hi veien.  
Es conserven d’ell diversos retrats de gran força, alguna imatge religiosa i sobretot un parell d’esbossos de la seva obra més ambiciosa, Els degenerats (c. 1901-1907), dos individus acromegàlics, indolentment asseguts, que prefiguren l’expressionisme artístic del segle XX.  
Es relacionà un temps amb el grup d’“Els Negres”, als quals s’uní amb entusiasme, en un frustrat intent de formar una mena de falansteri d’artistes purs, i els darrers anys de la seva vida treballà a la Pedrera i a la Sagrada Família, per a Antoni Gaudí.  
“Era escultor, y aunque muy joven también había ya luchado con el barro; había ya sentido los primeros goces de padre, viendo nacer la obra del caldeado entendimiento, la ponzoña y el placer del sér creador, el fuego del arte que embarga la vida entera con egoismos é inutiliza al artista para todo lo que no sea su ensueño. Romano también, con torso de escavación, con músculos tallados en piedra, con ojos expresivos y vaciados en el fondo de los párpados, hablaba de sus proyectos con la fé de un cristiano y la terquedad de un proconsul de Tarragona” (sic). Així va descriure Santiago Rusiñol a Carles Mani (1867-1911) en l'article esmentat “La pasta hidráulica”.  
El retrat que ens ocupa és molt possiblement el millor retrat que Rusiñol va fer en la seva vida. No hi veurem ressons mimètics de cap escola francesa coetània, sinó un enfocament original, fruit d’un evident impuls de sinceritat del retratista. En tot cas és un retrat contundent i molt intens, d’una gran simplicitat, sense un bri d’anècdota. Amb prou feines s’intueix que l’escultor, de mig cos, amb les mans entrellaçades, de tres quarts i assegut en una cadira, està davant del llit, del que s’entreveu la flassada groga, mentre a la part superior el que apareix és la paret empaperada de tons vermellosos. Tot hi resulta extremadament essencial i dur, com dura és l’expressió de l’escultor, de mirada esquiva i faccions cantelludes.  
Bibliografia bàsica: Catálogo de pintura y dibujo del “Cau Ferrat” (Fundación Rusiñol) Sitges. Barcelona: Publicaciones de la Junta de Museos, 1942, pàg. 38. COLL, Isabel. Rusiñol. Museu de Vilafranca, 1990, pàg. 59 (repro) – 61. COLL, Isabel. Exposició Cinquantenari de la Mort de Santiago Rusiñol. Sitges: Gràfiques Puig, 1981, pàg. 37 (repro) i 42. COLL, Isabel. La col·lecció Raimon Casellas. Barcelona: MNAC-Museo del Prado, 1992, pàg. 208-210. [Fitxes corresponents als dibuixos de Rusiñol sobre Mani] FONTBONA, Francesc. Carles Mani, escultor maleït. Barcelona-Tarragona: Viena-Museu d’Art Modern de Tarragona, 2004, pàg. 4 (repro), 24-28. LAPLANA, Josep de C. Santiago Rusiñol, el pintor, l’home. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995, pàg. 194. LAPLANA, Josep de C.; PALAU-RIBES O’CALLAGHAN, Mercedes. La pintura de Santiago Rusiñol. Obra completa. Vol. III. Barcelona: Mediterrània, 2004, pàg. 44. [Cat. Núm. 5.19] MARTÍNEZ, Gregorio. Santiago Rusiñol. Monografías de Arte. Madrid: Estrella. [Fig. 24] MENDOZA, Cristina; DOÑATE, Mercè. Santiago Rusiñol (1861-1931). Madrid-Barcelona: MNAC-Fundación Cultural Mapfre Vida, 1997, pàg. 202-203. [Fitxa al catàleg de l’exposició.] Santiago Rusiñol. Exposició antològica commemorativa del cinquantenari de la seva mort. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1981, pàg. 87 (repro). Exposicions: Sitges 1981 (Cinquantenari de la mort de Rusiñol) Aranjuez-Girona-Barcelona-Tarragona 1981-82 (antològica) Tarragona 1995 (Rusiñol a Tarragona) Barcelona-Madrid 1997-1998 (antològica) León-Sevilla 2002 (Maestros catalanes del siglo XX) Cremona 2003 (Pintura Catalana del Primo Novecento) Autoria de la fitxa: Francesc Fontbona