Peça del Mes | Juliol 2019 | Casa Freixa Martín-Fernàndez

Obra: Casa de Josep Freixa i Ubach i de Maruja Martín-Fernández i Torrella.

Autor: Josep Maria Martino i Arroyo (Barcelona, 1891-1957).

Lloc i data: Passeig Marítim de Sitges, número 69-70 (cantonada amb el carrer Josep Carner), 1922.

Descripció i context històric:
La casa Freixa Martín-Fernández va ser una de les primeres que es va construir al Terramar de Sitges. Va ser promoguda per Josep Freixa i Ubach (1888-1940) i la seva esposa, Maruja Martín-Fernández Torrella (1900-1980). Vivien a Terrassa, a la casa familiar, la modernista Masia Freixa, amb els seus pares Josep Freixa i Argemí (1862-1925) –un industrial tèxtil–, i Consol Ubach i Solà (1865-1948). S’havien casat, el 1918 i, hem d’entendre, doncs, que la casa d‘estiueig a Sitges havia de ser la casa “pròpia”.

La família ja havia fet estades estiuenques i, a més, consumien vi de Sitges! que els portava a Terrassa, el vinater Cristòbal Carbonell. Freixa i Argemí, potser amb l’interès de diversificar els seus negocis, es va convertir en un dels accionistes de la urbanització “Parques y edificaciones” de Terramar, presidida per un industrial sabadellenc, Josep Armengol. El 1919, poc després de la fundació de la societat, tenia 100 accions de 500 pessetes cadascuna i, entre 1920 i 1924, va formar part del consell d’administració. Va ser també un dels accionistes de l’Autódromo Nacional –els germans Freixa i Ubach eren molt afeccionats a l’automobilisme– i no sabem del cert si va participar en el projecte de l’Hotel Terramar, en el que el seu gendre, el Doctor Hermini Castells i Fàbrega (1885-1971) n’era un dels promotors, ja que aquesta empresa tenia, en origen, una finalitat terapèutica.

Josep Freixa va comprar els terrenys 1 i 7 de la parcel·la número 8, a primera línia de mar. Com que no limitaven correctament, per la banda est, es van arrodonir amb una nova adquisició que incloïa un pou d’aigua. També es va fer amb una de les barraques que hi havia arran de mar. Estava ubicada al costat de la casa de Casimir Barnils, la Torre Blanca, una de les més antigues de la urbanització i, en la mateixa mançana, hi havia el petit xalet a on estaven instal·lades les oficines i des d’on s’editava la revista Terramar.

El terreny del costat va ser adquirit, en un primer moment, pel seu germà Narcís (1888-1957), segons hem pogut documentar a l’arxiu de l’arquitecte Josep Maria Martino, dipositat al COAC, però no es va arribar a construir. Els dos habitatges eren molt espaiosos, de mesures pal·ladianes i ornamentació barroca, molt del gust del Noucentisme i estan datats el 1922. Aquest fet  ens situa en el moment de màxima eufòria constructiva, poc després d’una primera crisi que va retardar les obres de la urbanització durant tres anys. Probablement, cap el 1924 o 1925, Josep Freixa i Ubach, Maruja Martín-Fernàndez i els seus fills hi van començar a fer llargues estades durant els mesos d’estiu.

Es conserva un material molt abundant sobre aquesta obra; a més del fons de l’arquitecte Martino, hi ha documentació en mans de la família comitent. El més destacat són les perspectives de conjunt i els dibuixos preparatoris dels detalls ornamentals de pedra artificial, elaborats pel mestre d’obres Josep Artigas Vila. La casa destaca, sobretot, per les seves proporcions, com un gran cub sobre el que s’obren les terrasses i que culmina amb una gran teulada a dues vessants, amb grans ràfecs de pedra artificial. Consta de dues plantes sobre un semisoterrani, fet que li permet tenis excel·lents vistes sobre el mar i el Passeig Marítim. Hi ha un cos adossat, concebut com garatge i habitatge dels porters, que va ser planificat de manera independent, segons es dedueix de la planimetria. La façana frontal  s’obre a un gran terrassa a través d’un portal, sobre dues columnes jòniques que suporten una cornisa amb uns gerros amb fruites de pedra artificial i culmina amb un gran frontó que reforça el seu caràcter clàssic. Per la banda oest hi ha una porxada sobre columnes jòniques i pilars, amb una terrassa al pis superior, i a l’angle de ponent, hi ha l’accés principal al que s'arribava per unes escales amb jardineres.

La distribució interior, per la seva banda, és molt convencional. Els serveis es situen al semisoterrani, les estances de dia a la primera planta i quatre grans dormitoris al pis, amb dues cambres de bany. El més destacable de la distribució interior és el gran menjador obert al mar amb una  galeria lateral, orientada a l’est, que es converteix en terrassa en el pis superior i que, al costat d’una cambra dedicada als infants –assenyada així, nens, al plànol i que durant molts anys va ser coneguda com la cambra dels ocells. El mobiliari original de les sales i menjadors tenia un cert regust art déco i el de les habitacions era de fusta lacada de colors –en tons diferents blau, verd o blanc–, decorat amb unes garlandes de flors i va ser encarregat a l’ebenista de Terrassa, Pere Sabater.

Com a totes les cases d’estiueig noucentistes, el jardí era una part primordial i es va conservar en el seu estat originari fins a dates molt recents. Davant de la casa hi havia un estany que va ser projectat d’origen; el jardí era obert i només estava protegit amb una petita tanca de pittosporum i parterres de geranis vermells. Al sector de llevant, es van disposar dues fileres de moreres que ocupaven tot el llarg de la casa. Més destacable era el jardí posterior, de caire més íntim, protegit per tanques de xiprer. Estava planificat en base a sis grans paneres, amb tanques vegetals i cadascuna de les quals era un petit mon. A dues, s’havien plantat pins, i les disposades més a llevant tenien arbres fruiters i un petit hort, que amagaven els estenedors o servien de joc per als infants. Al centre, es delimitava un eix que acabava amb una rèplica d’un bust clàssic sobre un pedestal i amb un petit brollador de maons en posició vertical, bordejat per quatre bancals del mateix material. Tot el jardí estava cobert per una estesa de grava, de còdols més grans a la part frontal i petits al darrera. No es té memòria de qui podia ser el mestre jardiner, però podria ser Salvador Robert, que acostumava a treballar amb Martino.