Peça del Mes | Febrer 2018 | ‘Paviments hidràulics del Palau de Maricel’

Obra: Paviments hidràulics del Palau de Maricel.

Autor: Casa Orsola, Solà i companyia (Barcelona, 1876 - 1929).

Data i lloc: 1911-1915, a Barcelona.

Tècnica: Morter de ciment pòrtland premsat.

Mides: Diverses.

Col·lecció: Palau de Maricel i antiga casa de Miquel Utrillo (Biblioteca Popular Santiago Rusiñol), Sitges.

Descripció i context històric:
De la mà de la casa Garreta, Rivet i Cia., cap el 1866, va arribar a Barcelona un nou tipus de paviment que La Progresiva, de Bilbao, ja havia presentat a l’Exposició Nacional de Londres de 1850, amb el nom de baldosas privilegiadas i que la casa Apolytomena, de Madrid, ja fabricava com a mármoles comprimidos artificiales.

Aquell nou material no tardà a imposar-se entre els constructors i arquitectes, que ponderaven les seves qualitats d’higiene, d’una major resistència al desgast i d’uns costos molt menors, tant pel seu preu d’adquisició com per la simplificació en la col·locació.

Amb la presència de motius ornamentals similars a les catifes, i considerat com un producte d’avantguarda creativa que decorà els palaus dels Tsars, les mansions de la Costa Blava (Côte d’Azur) i els edificis oficials de Berlin, aquest tipus de paviment assolí una gran importància a Barcelona dins del període modernista, pel fet que atorgava als terres de les cases particulars i dels edificis públics, el mateix grau d’interès ornamental de que gaudien els arrimadors ceràmics o de fusta de les parets, les escaioles florejades dels sostres i els treballs de forja en baranes i elements complementaris.

Fou, però, Mariano Carles Butsems qui li donà la importància que tindria durant els gairebé cent anys següents. Tenia fàbrica a Vallcarca, que compartia amb la fabricació de ciment, i que més tard traslladà al carrer del Olivo, a la falda de Montjuïc –al que llavors es coneixia com l’Eixample de Santa Madrona o, més popularment, “Fransa Xica”–, més exactament a l’esplanada on l’any 1929, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, es construí el pavelló alemany de l’arquitecte Mies van der Rohe. La botiga era al carrer de Pelai núm. 22, de Barcelona.

La segona fàbrica en importància va ser Orsola, Solà i Cia., creada per Giovani Orsola, un italià que s’associà amb I. Solà, amb botiga a la Plaça de la Universitat núm. 5, de Barcelona, i fàbrica al carrer de Calabria núm. 129. La fàbrica arribava fins als carrers de Rocafort i Consell de Cent i estava composta de tres plantes: soterrani, planta baixa i pis. La fusteria i la ferreteria eren al lateral del carrer del Consell de Cent i, al seu davant, hi havia el taller de granit.

A l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú de 1882, va guanyar una medalla de mèrit. També se l’hi atorgà el títol de Proveïdors de la Reial Casa, degut a la gran qualitat de les peces que sortien del seu taller.

Potser va ser per aquests darrers motius que Miquel Utrillo, que ja havia copsat les possibilitats d’aquest nou material i havia decidit incorporar-lo en la pavimentació dels dos salons del Palau Maricel que estava bastint per al seu amic i client Charles Deering, es decidís per aquesta segona fàbrica i no per la primera, tot i que aquella estava més a prop.

Fins i tot el va utilitzar per a les habitacions més importants de la casa que, el 1915, es construí al darrera del Palau, coneguda com a Casa de Miquel Utrillo, i que actualment acull la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol.

Evidentment, estem parlant del mosaic hidràulic, un tipus de rajoles artesanals fetes de morter de ciment pòrtland, emmotllat i premsat, nascudes per imitar altres tipus de materials com marbre, gres, paviments romans, fusta, catifes, etc., i destinades a la pavimentació o el revestiment de parets interiors, amb una cara vista o cara llisa, decorada amb un sol color o amb dibuixos variats, de tal manera que, en ser col·locades formant un paviment, solen crear la il·lusió òptica d’una catifa.

Aquestes rajoles acostumen a ser quadrades, de 20x20 cm, i amb un gruix d’uns 25 mm, però tant les mides com  la forma poden ser modificades segons les necessitats. Les seves qualitats de preu, duresa, higiene i possibilitat decorativa el van fer molt popular fins la dècada de 1960, en que va ser substituït pel terratzo, un nou paviment de ciment, també acolorit i premsat, que inclou àrids com el marbre o altres pedres que li donen una duresa superior i el fan més econòmic per ser un procés mecanitzat, contràriament a l’hidràulic que, encara ara, es fa de manera completament manual, rajola a rajola.

Utrillo, que també s’encarregà de la decoració del Maricel, va crear un “escut” o símbol per identificar-lo, inspirat en la portada del llibre Oracions que anys abans havia realitzat per a Santiago Rusiñol. Actualment podem veure aquest emblema, que també va ser col·locat en mobles i elements arquitectònics, en el paviment del Saló d’Or, on el combinà de manera molt creativa: quatre escuts del Maricel, un en cadascuna de les cantonades de la rajola, combinats amb l’escut de Catalunya, situat al centre, i quatre mitges Creus de Sant Jordi al mig de cadascun dels costats de la rajola, que es componen totalment  amb  l’acordament lateral  de  les altres tres rajoles adjacents. Per al Saló Blau, en canvi, va escollir un model mixt, compost d’una peça geomètrica de 20x20 cm, una de 20x10 cm i una de jaspiada, de 10x10 cm.

Pel que fa la Casa de Miquel Utrillo, hom hi pot trobar uns models força vistosos, i quasi tots d’autor: a l’interior de planta baixa hi ha dos models signats per Antoni Saurí Sirés, mentre que al pati existí una peça hexagonal amb una flor gris de 12 pètals, molt neutra, que ha estat substituïda per una altra que s’hi assembla. Al primer pis hi ha un disseny de M. Culell i dos de Josep Font i Gumà i, finalment, l’escala que comunica totes les plantes, està pavimentada amb un model molt senzill, fet amb la tècnica de granit de marbre comprimit.

Així mateix, els panots que hi havia anys enrere a la vorera de la biblioteca i que, malauradament, no es van poder conservar després de les obres de remodelació i conservació, també eren de la casa Orsola, Solá i Cia., d’un model que gairebé ja no es pot veure enlloc i que, a Sitges, només podem admirar, en uns pocs metres, al davant de l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla.

Jordi Griset i Moro