Peça del Mes | Abril 2019 | ‘Dues dones ballant' i 'Tres ballarines de can-can'

Obra: Dues dones ballant i Tres ballarines de can-can

Autor: Pablo Ruiz Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, França, 1973)

Dates: 1900-1901 (ambdues)

Tècnica: Dibuix a llapis carbó i pastel sobre paper / Dibuix a llapis carbó, llapis grafit blau i llapis grafit vermell sobre paper

Mides: 13,2 x 20,2 cm / 13,3 x 19,5 cm

Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.704-a i 30.700

Descripció i context històric:

La temàtica del ball als picassos del Cau Ferrat de Sitges. Actualitat sobre un Picasso desaparegut

La col·lecció personal de Santiago Rusiñol tenia originàriament sis obres de Picasso, però actualment només cinc pengen al Cau Ferrat. Dues d’elles tenien com a tema el ball, una de les quals el sisè picasso, avui dia en lloc desconegut. El ball interessà Picasso en moments puntuals, des de manifestacions populars en cofurnes infectes fins als exclusius ballets patrocinats per l’alta societat francesa, dels que fou decorador i figurinista. El moviment és la clau del dibuix Dues dones ballant (Imatge 1), que al catàleg de pintura i dibuix del Cau Ferrat de 1942 constava, erròniament, com a Dames passejant un dia de vent. Es tracta probablement d’un apunt del natural, de cal·ligrafia sintètica, al carbonet i il·luminat a llapis blau i vermell. S’interessa per les rotacions convulses, probablement un exercici que representa dos cops la mateixa persona, una seqüenciació de moviments –com si fossin fotogrames– molt habitual en Picasso. El revers del dibuix aporta informació addicional, dos rostres i una mà (Imatge 2) que, fins ara, es considerava un dibuix, però en realitat és un calc produït pel violent gratat d’un altre dibuix fins ara ignorat, i que fou exposat a la Sala Gaspar l’any 1974 (Imatge 3). Aquest fet indicaria que Dues dones ballant en realitat prové d’un àlbum, del qual s’hauria arrencat. Una nota manuscrita de color blau al revers podria ser una anotació d’impremta, potser relacionada amb la publicació d’aquest dibuix el 1917 a L’Esquella de la Torratxa, amb el títol “quatre dibuixos inèdits de’n Picasso”. Tres d’aquests dibuixos coincideixen amb els del Cau, però el quart, tres noies fent uns passos de can-can, ens resultà desconegut (Imatge 4). Aquesta coincidència i la vinculació de Rusiñol/Xarau amb la revista ens confirmava la seva propietat. De fet, existeix una equivalència gràfica entre Tres ballarines de can-can i Dues dones ballant, ambdues de similar economia anatòmica i dimensions, per tant també podria haver estat un full d’àlbum, potser el mateix. La composició presenta un doble nivell: una noia en primer terme –que, amb una pirueta, encalça el seu peu amb la mà esquerra–, mentre les altres queden més reculades. La falda voleiant de la del mig la resol deixant el blanc del paper, des d’on emergeixen les dues cames. Picasso pogué veure números de can-can a llocs com el Moulin de la Galette, el Moulin Rouge o el Jardin de París, local per al que féu un possible projecte de cartell similar a aquest dibuix. Picasso acabava d’arribar a París l’octubre del 1900 i, per mimetisme, s’afegia a una iconografia omnipresent a la pintura, però sobretot a la publicitat, amb cartellistes com Chéret, Steinlen o el mateix Toulouse. Artistes catalans com Anglada-Camarasa o Pere Ysern, entre d'altres, cultivaren escenes de ball amb cromatismes estridents a les seves obres coetànies.

Tres ballarines de can-can fou realitzada molt possiblement durant la primera estada a París, de només tres mesos (octubre-desembre del 1900), a tot estirar la primera meitat de 1901. L’obra mestra de la primera estada és l’oli El Moulin de la Galette (Guggenheim Museum, Nova York), i la tria del tema ja ens revela el desig d’inserir-se en una tradició internacional (Renoir, Van Gogh, Toulouse…), però també catalana (Rusiñol, Casas…). El Moulin picassià és nocturnal, gairebé gòtic i sense can-can, però una pintura subjacent trobada amb raigs X sota l’oli Escena de carrer (San Francisco Museum of Modern Art), ens revela una versió descartada del Moulin protagonitzada per unes noies ballant can-can –la definitiva és una escena de ball convencional. Per això pensem que Tres ballarines de can-can hauria format part del camp de treball d’aquella versió no nata del Moulin picassià. Algun dibuix similar va protagonitzar il·lustracions de Picasso en revistes parisenques, on signà com a “Ruiz”, però aquesta línia gràfica i mundana tingué un recorregut migrat a la seva producció. Per contra, les signatures de les dues obres estudiades (“Pablo Ruiz Picasso”) són gairebé idèntiques, al que cal afegir el tancament entre cometes i el subratllat, una reafirmació en l’autoria. Pocs mesos després, a mitjan de 1901 a França, optaria per la signatura definitiva: “Picasso”. Si seguim el testimoni de Picasso a Palau i Fabre, segons el qual Rusiñol li adquirí els dibuixos en subhastes improvisades a Els 4Gats, plantegem com a hipòtesi que les dues obres –que haurien pogut formar part d’un àlbum–, les hauria signat un cop arrencades i donades a Rusiñol. Aventurem aquesta hipòtesi per que no és habitual tenir signats els dibuixos d’un carnet –de caire més aviat íntim, no venals per naturalesa–, i menys amb una signatura amb nom i dos cognoms, la versió més llarga que se li coneix a Picasso. No era una venda qualsevol sinó a la figura artística més rellevant del seu temps, potser amb la perspectiva de ser penjats al Cau. Segons testimoni de Picasso a Palau i Fabre, «la mitja dotzena d’obres que hi ha al Cau Ferrat de Sitges provenen de les subhastes amicals que, per pagar-se un ressopó, Picasso improvisava als 4 Gats. ‘Qui en dóna més?’ I, gairebé sempre, era Rusiñol qui s’enduia l’obra». Tres ballarines de can-can va ser publicat a l’Esquella el 1917, però també per Zervos el 1969, l’únic que en fa constar propietat, títol, dimensions (13,3 x 19,5 cm), tècnica (carbonet amb tocs de color blau i vermell), i que havia estat “robat l’any 1940”. Aquesta informació no era concloent per quan no existia cap constància documental sobre la presència efectiva de l’obra al Cau, ni sobre la data exacta que deixà d’estar exposada. Però recentment, a l’Arxiu fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges han aparegut dues fotografies que permeten veure l’obra al seu interior, al costat dels altres cinc picassos. En una d’elles (núm. reg. 137), es veuen les etiquetes de la Junta de Museus sobre les obres durant el procés d’inventari, per tant s’hauria fet a partir del mes de juny de l’any 1932, data en que la Junta de Museus es fa càrrec de l’edifici i la col·lecció. Una segona fotografia, ja sense etiquetes (núm. reg. 136), hauria estat realitzada un cop acabada la nova museografia, amb motiu de la inauguració del museu l'abril del 1933. Més enllà de la data exacta, això demostraria definitivament que l’obra desapareguda era Tres ballarines de can-can i que ja havia sortit del fons personal de Rusiñol –mort el juny del 1931– per integrar-se per via testamentària al patrimoni municipal. L’obra ja no aparegué al catàleg de la Junta de Museus de 1942, per tant se n’hauria perdut la pista entre 1933 i 1942. Tenint en compte que Picasso visità el Cau durant l’agost del 1933 –La Publicitat va escriure en portada que «ahir a la tarda [Picasso] estigué a Sitges, d’on tornà encisat»– és probable que encara hagués vist les seves sis obres, que instituïen el Cau com el primer museu públic català en exposar en permanència obres de Picasso, abans fins i tot del Museu d’Art de Catalunya –actual MNAC– que obriria portes el novembre de 1934. Tota una fita deguda a la generositat de Rusiñol, que llegà el seu valuós fons artístic «a la villa de Sitges por el cariño que profeso a dicha población».

Autor: Eduard Vallès, Doctor en Història de l’Art i Conservador del MNAC