Octubre 2012 | Vista de l'absis de Notre Dame de París, sota la neu
- Obra: Vista de l’absis de Notre Dame de París, sota la neu
- Autor: Miquel Utrillo i Morlius (Barcelona, 1862 – Sitges, 1934).
- Any: 1894-1895.
- Tècnica: Oli sobre tela.
- Mides: 40,9 x 32,7 centímetres.
- Col·lecció: Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat, Sitges (número d'inventari 30.805).
Miquel Utrillo pinta Vista de l’absis de Notre Dame de París, sota la neu, des de la casa que habita amb el seu amic Santiago Rusiñol al Quai Bourbon, a l’Île Saint-Louis, l’hivern de 1894. S’hi instal·la, feliç, procedent de terres americanes, on havia marxat el 1893 per promoure les ombres xineses a l’Exposició Universal de Chicago. En una carta adreçada a Rusiñol, el 4 de juny de 1894 des de Nova York, li havia confessat la seva il·lusió per tornar a la capital francesa: “Segueixo magre com un llagost i no ric ni per casualitat; sols penso en arreplegar un parell d’anys de vida lliure i anar altre cop prop del Sena a agafar aquella febre que és l’única existència possible.” Utrillo es referia, naturalment, als records d’aquells dies de bohèmia montmartrians viscuts amb Rusiñol, Clarasó, Canudas i Casas, que coneixem a través dels articles de Rusiñol a La Vanguardia (1890-1892) il·lustrats per Casas, Des del Molino, i a Fulls de la Vida (1898).
Coneixedor del medi artístic parisenc, des que l’abril de 1889 hagués rebut la corresponsalia de La Vanguardia, Utrillo havia actuat, com ningú, d’introductor de la cultura parisenca als artistes catalans que anaven arribant a la capital francesa. Les cròniques constituïren no únicament una relació minuciosa de l’actualitat artística, sinó també una mirada al dia a dia de París i als escenaris més emblemàtics de la capital, i de manera ben especial, al seu Montmartre estimat. Els seus coneixements d’enginyeria i meteorologia afloren en els textos, sigui per acostar els darrers avenços, com el fonògraf, o per criticar l’endarreriment que pateix la meteorologia. Entre l’abril de 1889 i el maig de 1891, arriba a escriure una trentena d’articles, signats primer amb el pseudònim de Lilé, i després amb el nom propi. De ritme vibrant, són suma d’erudició, d’una infinita curiositat i d’un peculiar sentit de l’humor. Aconsegueix atrapar al lector, informant-lo sobre art, gastronomia, o passejant-lo, tant per l’elegància dels bulevards com pel silenci dels cementiris parisencs. L’hivern extremadament cru de 1890 ocupa vàries cròniques. “Después de algunos copos vergonzantes caídos ayer, ha amanecido el día, plomizo cual el desierto de unos célebres versos catalanes; a mediodía, un Sol, tísico cual los clientes del doctor Koch (que continúa siendo el liembre del día) se ha visto vencido por la sucia sábana de helados nubarrones; y ¡aquí fue Troya! Empezando por menuda harina y concluyendo por espesos copos de algodón, se han cubierto las calles de París de blanco sudario”, escriu el 2 de desembre de 1890 a La Vanguardia.
Miquel Utrillo, personalitat polièdrica, dibuixant, pintor, cartellista, escenògraf, col·leccionista, crític d’art, assessor i promotor artístic, incansable viatger i apassionat de París, l’assaborí amb intensitat. Fou capaç d’atrapar al lector de La Vanguardia, d’escriure una guia documentada, Una visita a la Exposición Universal. 15 días en París, d’evocar les llums i les ombres de la ciutat a Pèl & Ploma, de copsar l’elegància femenina en dibuixos com Dona amb barret, Elegància femenina fi de segle, A les curses, i en els cartells simbolistes, camp on excel·lí especialment. També agafà els pinzells i s’aturà, tranquil·lament, a pintar la nevada Notre Dame.
L’absis de Notre Dame de París, sota la neu
Aquest oli, un dels pocs que pintà Utrillo, ens porta el fred intens, colpidor de l’hivern parisenc. Es respira silenci. La catedral emergeix per sobre del primer pla horitzontal de l’edifici. La llum és difusa, pròpia d’un dia nevat. En un primer terme, tres figures fosques i solitàries caminen paral·leles a l’arquitectura platejada. Sota seu imaginem les aigües del Sena. La pintura d’Utrillo pot llegir-se perfectament a la llum d’un dels passatges més bells escrits per Rusiñol a Impresiones de Arte (1897), publicat també per La Vanguardia. Porta per títol La isla mística: “¡Tener Notre Dame delante! ¡Tener por cortinaje de los vidrios esa gótica montaña es como tener un libro abierto todo el día a nuestros ojos, pero un libro escrito por santos y encuadernado por genios, un libro lleno de dulces palabras e iluminados de saber e inspiración; es tener sobre la mesa la sinfonía de piedra, la obra colosal de un hombre y de un todo a la vez, “la hermana de la Iliada””.
Podem imaginar, tanmateix, les llargues hores de contemplació de la seva façana, tractant de desxifrar-ne els misteris de les seves figures. També, del seu absis –que il·lustra el capítol- i de totes i cadascunes de les figures d’animals fantàstics aferrats a les parets del temps. Siluetes i gàrgoles que, de ben segur, Utrillo contemplà llargament i que, més tard, evocà en les planes del llibre Oracions (1897) de Rusiñol, una de les joies de la bibliofília modernista. París quedava lluny. Tots dos havien ja emprès viatge de retorn a Catalunya el 1895. Utrillo, de la mà de Rusiñol, quedaria plenament integrat a la història del Cau Ferrat i a Sitges.
-Rusiñol, Santiago. Desde el Molino. Ilustraciones de R. Casas. Barcelona: La Vanguardia, 1894.
-Catálogo de Pintura y Dibujo del Cau Ferrat. Fundación Rusiñol (Sitges). Barcelona: Publicaciones de la Junta de Museos, 1942.
-Casas, Ramon; Rusiñol, Santiago; Utrillo, Miquel. Viatge a París. Barcelona: La Magrana, 1980.
-Panyella, Vinyet. Epistolari del Cau Ferrat 1889-1930. Pròleg de Ramon Planes. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1981.
-Utrillo, Miquel. Història anecdòtica del Cau Ferrat. Pròleg de Francesc Fontbona. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1989.
-González, Carlos; Martí, Montserrat; Serraclara, M. Teresa; Fontbona, Francesc et al. Pintors espanyols a París, 1880-1910. Barcelona: Fundació “La Caixa”, 1999.
-Coll, Isabel. El ressò de l’Impressionisme en el Cau Ferrat. Sitges: Museu Cau Ferrat, 1999-2000.
-Fontbona, Francesc; Torrella, Engràcia; Casadesús, Meritxell. La finestra oberta. Paisatgisme català, 1860-1936. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004.
-Casacuberta, Margarida; Fontbona, Francesc; Panyella, Vinyet; Sala, Teresa-M. et al. Rusiñol desconegut. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. Ajuntament de Sitges. Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006.
-Panyella, Vinyet; Domènech, Ignasi; Parra, Francesc et al. Miquel Utrillo i les arts. Sitges: Ajuntament de Sitges, 2009. Aquest catàleg conté un buidat de tots els articles publicats en premsa i publicacions periòdiques de Miquel Utrillo.
-Domènech, Ignasi. El Cau Ferrat. Templo del Modernismo Catalán. Salamanca: Fundación Manuel Ramos Andrade, 2011.
Miquel Utrillo pinta Vista de l’absis de Notre Dame de París, sota la neu, des de la casa que habita amb el seu amic Santiago Rusiñol al Quai Bourbon, a l’Île Saint-Louis, l’hivern de 1894. S’hi instal·la, feliç, procedent de terres americanes, on havia marxat el 1893 per promoure les ombres xineses a l’Exposició Universal de Chicago. En una carta adreçada a Rusiñol, el 4 de juny de 1894 des de Nova York, li havia confessat la seva il·lusió per tornar a la capital francesa: “Segueixo magre com un llagost i no ric ni per casualitat; sols penso en arreplegar un parell d’anys de vida lliure i anar altre cop prop del Sena a agafar aquella febre que és l’única existència possible.” Utrillo es referia, naturalment, als records d’aquells dies de bohèmia montmartrians viscuts amb Rusiñol, Clarasó, Canudas i Casas, que coneixem a través dels articles de Rusiñol a La Vanguardia (1890-1892) il·lustrats per Casas, Des del Molino, i a Fulls de la Vida (1898).
Coneixedor del medi artístic parisenc, des que l’abril de 1889 hagués rebut la corresponsalia de La Vanguardia, Utrillo havia actuat, com ningú, d’introductor de la cultura parisenca als artistes catalans que anaven arribant a la capital francesa. Les cròniques constituïren no únicament una relació minuciosa de l’actualitat artística, sinó també una mirada al dia a dia de París i als escenaris més emblemàtics de la capital, i de manera ben especial, al seu Montmartre estimat. Els seus coneixements d’enginyeria i meteorologia afloren en els textos, sigui per acostar els darrers avenços, com el fonògraf, o per criticar l’endarreriment que pateix la meteorologia. Entre l’abril de 1889 i el maig de 1891, arriba a escriure una trentena d’articles, signats primer amb el pseudònim de Lilé, i després amb el nom propi. De ritme vibrant, són suma d’erudició, d’una infinita curiositat i d’un peculiar sentit de l’humor. Aconsegueix atrapar al lector, informant-lo sobre art, gastronomia, o passejant-lo, tant per l’elegància dels bulevards com pel silenci dels cementiris parisencs. L’hivern extremadament cru de 1890 ocupa vàries cròniques. “Después de algunos copos vergonzantes caídos ayer, ha amanecido el día, plomizo cual el desierto de unos célebres versos catalanes; a mediodía, un Sol, tísico cual los clientes del doctor Koch (que continúa siendo el liembre del día) se ha visto vencido por la sucia sábana de helados nubarrones; y ¡aquí fue Troya! Empezando por menuda harina y concluyendo por espesos copos de algodón, se han cubierto las calles de París de blanco sudario”, escriu el 2 de desembre de 1890 a La Vanguardia.
Miquel Utrillo, personalitat polièdrica, dibuixant, pintor, cartellista, escenògraf, col·leccionista, crític d’art, assessor i promotor artístic, incansable viatger i apassionat de París, l’assaborí amb intensitat. Fou capaç d’atrapar al lector de La Vanguardia, d’escriure una guia documentada, Una visita a la Exposición Universal. 15 días en París, d’evocar les llums i les ombres de la ciutat a Pèl & Ploma, de copsar l’elegància femenina en dibuixos com Dona amb barret, Elegància femenina fi de segle, A les curses, i en els cartells simbolistes, camp on excel·lí especialment. També agafà els pinzells i s’aturà, tranquil·lament, a pintar la nevada Notre Dame.
L’absis de Notre Dame de París, sota la neu
Aquest oli, un dels pocs que pintà Utrillo, ens porta el fred intens, colpidor de l’hivern parisenc. Es respira silenci. La catedral emergeix per sobre del primer pla horitzontal de l’edifici. La llum és difusa, pròpia d’un dia nevat. En un primer terme, tres figures fosques i solitàries caminen paral·leles a l’arquitectura platejada. Sota seu imaginem les aigües del Sena. La pintura d’Utrillo pot llegir-se perfectament a la llum d’un dels passatges més bells escrits per Rusiñol a Impresiones de Arte (1897), publicat també per La Vanguardia. Porta per títol La isla mística: “¡Tener Notre Dame delante! ¡Tener por cortinaje de los vidrios esa gótica montaña es como tener un libro abierto todo el día a nuestros ojos, pero un libro escrito por santos y encuadernado por genios, un libro lleno de dulces palabras e iluminados de saber e inspiración; es tener sobre la mesa la sinfonía de piedra, la obra colosal de un hombre y de un todo a la vez, “la hermana de la Iliada””.
Podem imaginar, tanmateix, les llargues hores de contemplació de la seva façana, tractant de desxifrar-ne els misteris de les seves figures. També, del seu absis –que il·lustra el capítol- i de totes i cadascunes de les figures d’animals fantàstics aferrats a les parets del temps. Siluetes i gàrgoles que, de ben segur, Utrillo contemplà llargament i que, més tard, evocà en les planes del llibre Oracions (1897) de Rusiñol, una de les joies de la bibliofília modernista. París quedava lluny. Tots dos havien ja emprès viatge de retorn a Catalunya el 1895. Utrillo, de la mà de Rusiñol, quedaria plenament integrat a la història del Cau Ferrat i a Sitges.
Susanna Portell
Bibliografia
-Rusiñol, Santiago. Desde el Molino. Ilustraciones de R. Casas. Barcelona: La Vanguardia, 1894.
-Catálogo de Pintura y Dibujo del Cau Ferrat. Fundación Rusiñol (Sitges). Barcelona: Publicaciones de la Junta de Museos, 1942.
-Casas, Ramon; Rusiñol, Santiago; Utrillo, Miquel. Viatge a París. Barcelona: La Magrana, 1980.
-Panyella, Vinyet. Epistolari del Cau Ferrat 1889-1930. Pròleg de Ramon Planes. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1981.
-Utrillo, Miquel. Història anecdòtica del Cau Ferrat. Pròleg de Francesc Fontbona. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1989.
-González, Carlos; Martí, Montserrat; Serraclara, M. Teresa; Fontbona, Francesc et al. Pintors espanyols a París, 1880-1910. Barcelona: Fundació “La Caixa”, 1999.
-Coll, Isabel. El ressò de l’Impressionisme en el Cau Ferrat. Sitges: Museu Cau Ferrat, 1999-2000.
-Fontbona, Francesc; Torrella, Engràcia; Casadesús, Meritxell. La finestra oberta. Paisatgisme català, 1860-1936. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2004.
-Casacuberta, Margarida; Fontbona, Francesc; Panyella, Vinyet; Sala, Teresa-M. et al. Rusiñol desconegut. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. Ajuntament de Sitges. Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales, 2006.
-Panyella, Vinyet; Domènech, Ignasi; Parra, Francesc et al. Miquel Utrillo i les arts. Sitges: Ajuntament de Sitges, 2009. Aquest catàleg conté un buidat de tots els articles publicats en premsa i publicacions periòdiques de Miquel Utrillo.
-Domènech, Ignasi. El Cau Ferrat. Templo del Modernismo Catalán. Salamanca: Fundación Manuel Ramos Andrade, 2011.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris