Comprar entrades
Comprar entradesNovembre 2013 | Naixement de Jesucrist
- Obra: Naixement de Jesucrist.
- Autor: Anònim.
- Data: 1800-1815.
- Tècnica: Fusta policromada i daurada, seda i fil d’or, metall i vidre.
- Mides: 111 x 81'5 x 35 centímetres.
- Col·lecció: Museu Romàntic. Col·lecció Romàntica (número d’inventari 243).
A l’alcova isabelina del Museu Romàntic Can Llopis, trobem un grup escultòric que representa un Naixement de Jesucrist a l’interior d’una vitrina. L’obra és un llegat de Manuel Llopis, atorgat el juny de 1943. Segurament recollint un pensament que flotava a l’ambient, es va atribuir el conjunt a Ramon Amadeu, reconegut escultor pessebrista (CASTILLO et alii 1968, 42).
L’escaparata conté en primer terme les figures dempeus de la Mare de Déu (a l’esquerra de l’espectador) i sant Josep (a la dreta), mentre l’Infant Jesús està ajagut dins el pessebre al centre de la composició. Es tracta de personatges exempts, amb braços articulats; van vestits amb robes de seda i puntes amb fil d’or. La Mare de Déu porta túnica blanca amb un escot que cobreix un collaret de perles platejades, unes arracades espectaculars de format allargassat, i va coberta amb un mantell blau; sant Josep també du túnica blanca, capa groguenca, i subjecta el bastó florit. El Nen només porta bolquers. Els tres personatges tenen nimbe metàl·lic platejat: la Mare de Déu amb la típica aureola de dotze estrelles que acostuma a portar la Immaculada Concepció; sant Josep i el Nen porten corona amb motius florals i feixos de raigs o potències. El llitet de l’Infant està format pel moble, palla, núvols i un parell de caps d’àngels alats. Als peus del Nen trobem un paper manuscrit a tinta, amb el següent text: “El Exmo. y Yllmo. Sr. D. Antonio Bergosa / Arzobispo de Tarragona concedí 80 días de / Yndulgencia rezando un Padre Nro. delante / de esta Ymagen del Niño Jesús recién na- / cido; y las mismas, diciendo una Salve a la / Ymagen de la SSma. Virgen; y yn Padre Nnro. / á la de Sn. Josep.”
Al fons de l’escena, en relleu, trobem el marc on es desenvolupa l’acció, que seria l’establia, delimitada per un arc de mig punt. A la part més alta i central del conjunt trobem un núvol amb tres caps d’àngels alats, a la vora de l’estrella de Betlem, de la qual surten diversos raigs. A continuació hi ha altres dos àngels, ara de cos sencer, que sostenen un filacteri daurat amb lletres vermelles, amb el text: “GLORIA IN EXCELSIS DEO”. Una mica més a sota continuen els caps d’àngels alats entre núvols, juntament amb una estructura de fusta a mig camí entre l’embigat d’un sostre i una pèrgola. A la part més inferior, al costat del Nen Jesús, apareixen els caps dels animals que tradicionalment acompanyen l’escena, el bou i la mula.
També cal assenyalar la prestància del moble on s’ubica el Naixement, una vitrina de base i laterals rectangulars, aixecada sobre quatre peus, mentre que el frontal sembla la façana d’una petita capella, amb format semicircular i decoració de daurats. Els muntants verticals tenen un motiu soguejat, mentre que un fris de palmetes recorre el sentit horitzontal. A la part central i més alta trobem un gerro de flors, de la qual cauen dues garlandes amb fulles d’acant. El conjunt es corona amb quatre copes clàssiques a les quatre cantonades.
Pel que fa a la cronologia, sempre s’ha datat a la segona meitat del segle XVIII. L’estil escultòric i la policromia del conjunt així semblen indicar-ho. En el relleu del fons trobem una tècnica de daurat a l’arquitectura, l’embigat i els núvols. Es tracta d’una tècnica de policromia anomenada llamat o estofat, que consisteix en aplicar la policromia sobre una base d’or brunyit, i posteriorment es rasca la superfície, retirant el color i fent ressaltar la dauradura aplicada a sota. Aquesta manera de procedir entronca amb la tradició barroca, i s’usa durant els segles XVII i XVIII. Però existeixen un parell d’elements que ens porten cap una cronologia més avançada. D’una banda, les copes de les cantonades superiors i la garlanda de l’escaparata són d’estil neoclàssic, habituals en la decoració de l’època Carles IV (que va regnar entre 1788-1808) i que s’acostumen a datar al llindar del 1800. I per altra banda, el text manuscrit ens recorda les indulgències que va concedir Antoni Bergosa, un religiós que va exercir d’arquebisbe de Tarragona entre 1818 i 1819.
En resum, estem davant d’un conjunt format per dues obres: d’una banda un grup escultòric format per diferents figures i un fons escenogràfic, producció barroca retardatària feta per un escultor; i de l’altra un moble neoclàssic, treball fet per un fuster. Cronològicament s’haurien d’ubicar cap a l’any 1800 o poc després, en un moment pròxim a l’activitat desenvolupada per l’escultor Amadeu, a qui s’atribuïa per tradició oral. Però no es tracta d’un Amadeu, perquè no passa pel sedàs de la comparació estilística amb la resta de la seva producció documentada o atribuïda de forma fefaent.
Estilísticament, podem comparar el conjunt del Naixement de Sitges amb el Naixement de l’Associació de Pessebristes de Barcelona (APB), obra no documentada però que es pot relacionar amb d’altres figures d’Amadeu (com les de Can Bolós d’Olot, el Museu Etnològic de Barcelona o el Museu Marès). D’entrada, l’espai arquitectònic no té res a veure: el de Sitges sembla un plafó historiat d’un retaule i, en canvi, el de l’APB està concebut com un diorama. Més semblances tenen les figures exemptes, pel tipus de roba que porten i per la manera de concebre la imatgeria, tot i que es nota clarament que ens trobem davant de dos escultors diferents, ja sigui en la forma de fer els ulls, les celles, el bigoti i la boca (YEGUAS 2012, 76-77 i 87).
Ramon Amadeu (Barcelona, 1745-1821) fou un escultor de gran popularitat en relació amb el món dels pessebres. En el primer estudi monogràfic sobre l’artista, de 1897, es comenta que “Lo més gran orgull de tot pessebrista és poder dir: les figures del meu pessebre són del Amadeu... no han faltat artistes de mèrit que s’ha dedicat a n’aquesta important manifestació d’esculptura catalana, però cap ha conseguit tant alt renom” (COMAS PITXOT 1897, 227). Aquesta fama que ha arribat fins a avui, tal com testimonia Josep Maria Porta i Saburit, president de la Federació Catalana de Pessebristes, qui responia contundentment a la meva pregunta (Què suposa per a un pessebrista tenir una figura d’Amadeu?): “Amadeu és el Papa”, és a dir, Amadeu és la màxima autoritat en el tema. Degut a això, és normal que el seu catàleg d’obres s’hagi inflat en excés. A partir d’aquí, caldria buscar entre el gran reguitzell de figuristes d’aquella època, preuats pels pessebristes, però força desconeguts per la historiografia.
Joan Yeguas i Gassó
Bibliografia
- Alberto del CASTILLO et alii, Guía del Museo Romántico Provincial, Barcelona, 1968.
- Joan YEGUAS, Ramon Amadeu: 200 anys de la seva estada a Olot (1809-1814), Olot, 2012.
-Ramon Nonat COMAS PITXOT, “Ensaig biografich-crítich de l’escultor barceloní Ramon Amadeu”, a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, VII, 1997, núm. 30 (p. 209-214) i 31 (p. 225-235).
