Novembre 2012 | La filleta rossa
- Aleix Clapés i Puig (Vilassar de Dalt, 1846 – Barcelona, 1920).
- 1905.
- Oli sobre tela.
- 54,3 x 43,3 centímetres.
- Col·lecció Santiago Rusiñol, Museu Cau Ferrat, Sitges (número d'inventari 30.804).
Aleix Clapés va néixer a Vilassar de Dalt el 10 de setembre de 1846, sent l’últim fill d’una família nombrosa. Inicià la seva formació artística de la mà del pintor de frescs Juan S. Hernández, en un ambient d’il·lustres artistes i amb companys tan notables com Tapiró, Llovera o Marià Fortuny, gran amic d’Hernández. Alumne avantatjat, anà posteriorment a Barcelona per continuar amb els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, on fou alumne predilecte de Claudio Lorenzale.
Decisives per a la seva formació artística foren també les seves estades a París, on fou deixeble d’Eugène Carrière, i a Roma, on s’embegué del Renaixement italià que més tard hauria de ser la font d’inspiració dels seus esbossos per a tapissos.
Figura clau en la vida de Clapés va ser l’arquitecte Antoni Gaudí, de qui fou íntim amic i col·laborador. Tot i que, tal com diria Ricard Opisso, “era un perfecte misteri concebre com dues persones tan oposades i tan intransigents l’una com l’altra, podien simpatitzar”, el cert és que l’admiració artística mútua que es professaven els mantingué units gairebé al llarg de tota la seva vida. Clapés considerava Gaudí el millor arquitecte després de Miquel Àngel i, per la seva part, Gaudí admirava la paleta del pintor, la més rica en colors que hagués mai conegut.
Aquesta admiració portà l’arquitecte reusenc a encomanar molts treballs a Clapés, que participà en algunes de les obres més importants de Gaudí, com són: el Palau Güell, la Casa Milà o la Sagrada Família.
La major part dels quadres que decoraven el Palau Güell pertanyien a en Clapés. El dramatisme de l’obra de Misericòrdia, Senyor!, juntament amb el retrat de Jaume Balmes i les escenes de Santa Isabel d’Hongria, destacaven al gran saló de la planta noble; l’obra de La Primavera donava, en canvi, la benvinguda a l’avant-saló. També foren obra de l’artista les portes de la capella-oratori, decorades amb els dotze apòstols, així com els frescos exteriors que representaven passatges de L’Atlàntida de Verdaguer, malauradament no conservats.
A La Pedrera, Clapés intervingué en la decoració del pis dels Milà, tant en el mobiliari com en les pintures - avui desaparegudes -, a més d’encarregar-se de les pintures murals del pati principal i dels vestíbuls. Respecte a l’autoria d’aquests murals dels patis i vestíbuls hi ha hagut sempre divergències d’opinió entre els estudiosos, doncs alguns asseguren que foren, en canvi, obra d’Iu Pascual.
A més dels retrats, la pintura mural i les obres de temàtica religiosa, que configuren el gruix de la seva obra, el pintor experimentà també amb altres vessants artístics com són: el disseny de mobiliari i la direcció de la revista d’art i lletres Hispania.
Així doncs destaca, per exemple, el mobiliari d’estil modernista que dissenyà per a la família Ibarz Marco que inclou una vitrina, una consola i un conjunt de sofà i cadires. Realitzat cap al 1900, respon a l’estil del moment, amb la tapisseria florejada i les sinuoses formes del coup-de-fouet. Pel que fa al disseny, sembla probable que comptés amb l’assessorament de Gaudí. El conjunt es conserva actualment a la Casa-Museu Gaudí.
D’altra banda, pel que fa a la revista Hispania, Clapés n’agafà les regnes al novembre de 1902, moment en què l’editor Hermenegildo Miralles li traspassà la propietat i la direcció artística. L’anadura de la revista s’havia iniciat al gener de 1899. Guiada per la mà experta de Miralles, Hispania arribà a aconseguir un premi a l’Exposició Universal de París i fou considerada pels seus contemporanis com una de les millors revistes publicades a Espanya.
Profusament il·lustrada, fullejar les seves pàgines significa fer un recorregut a través de la història de l’art català de tombant de segle. Cada número prenia vida amb obres de pintors i il·lustradors de renom com Pascó, Agrassot, Anglada-Camarasa, Urgell, Junyent, Casas, Utrillo, Sorolla, Opisso, Baixeras, Mir, Brull, Pichot, Mas i Fondevila o el mateix Clapés, entre d’altres.
Dotat d’una gran sensibilitat i intuïció per captar l’esperit dels models en els seus retrats, destaquen especialment els retrats que féu de: Josepa Febrés i Cantallops, del Sr. Josep Ma. Bocabella, fundador del temple de la Sagrada Família, de Pere Villà i Teyà, alcalde de Vilassar, del poeta Joaquim Ma. Bartrin, realitzat poc abans de la mort d’aquest, de Manuel Dalmau Oliveires i de Miquel Ibars, entre molts d’altres.
Però si d’una banda els seus retrats trasllueixen la complexa psicologia dels personatges, de l’altra, les seves obres de temàtica religiosa i social estan dotades, en canvi, d’una forta càrrega dramàtica i expressiva. És el cas de: Èxtasi de Sant Francesc, Crist crucificat i Santa Isabel emparant un invàlid, de temàtica religiosa, o El peó, Misericòrdia, Senyor! i Lluita entre dos homes, de caire social.
El seu caràcter difícil i esquerp el portà a prodigar-se poc en exposicions o salons de venda i, en els últims anys de la seva vida, a més, ja no concorria als certàmens públics. Tot i així participà per exemple a les Exposicions Universals de Barcelona (1888, 1894 i 1896), a la Sala Parés (1886 i 1898) o al Saló de la Société des Beaux-Arts de París (1910), per citar-ne només algunes.
Precursor de l’expressionisme, simbolista, impressionista... Són aquests alguns dels termes emprats al llarg dels anys per definir i encasellar l’estil d’Aleix Clapés. En major o menor mesura, tots són certs i alhora insuficients, perquè l’artista s’embegué de les diferents tendències del moment per desenvolupar un estil propi i independent, fruit de la seva naturalesa inquieta i del seu particular i contradictori univers intern. El que és, però, indiscutible és la seva aportació a la història de l’art català del tombant de segle.
La filleta rossa és un bon exemple del personal estil de Clapés. El jove rostre sembla emergir d’un remolí frenètic on els contorns es dilueixen en un fluir de pinzellades nervioses. L’atenció es centra en les rosades faccions treballades delicadament i, de manera especial, en l’esguard distret que es desvia fugisser fora del quadre.
L’obra està dedicada al pintor Santiago Rusiñol: “Al más portentoso / artista Rusiñol, / su amigo / Clapés”. Com succeirà en altres ocasions al llarg de la vida de Clapés, Gaudí serà el nexe d’unió entre el pintor i altres personatges de l’escena artística catalana.
Aleix Clapés va néixer a Vilassar de Dalt el 10 de setembre de 1846, sent l’últim fill d’una família nombrosa. Inicià la seva formació artística de la mà del pintor de frescs Juan S. Hernández, en un ambient d’il·lustres artistes i amb companys tan notables com Tapiró, Llovera o Marià Fortuny, gran amic d’Hernández. Alumne avantatjat, anà posteriorment a Barcelona per continuar amb els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la Llotja, on fou alumne predilecte de Claudio Lorenzale.
Decisives per a la seva formació artística foren també les seves estades a París, on fou deixeble d’Eugène Carrière, i a Roma, on s’embegué del Renaixement italià que més tard hauria de ser la font d’inspiració dels seus esbossos per a tapissos.
Figura clau en la vida de Clapés va ser l’arquitecte Antoni Gaudí, de qui fou íntim amic i col·laborador. Tot i que, tal com diria Ricard Opisso, “era un perfecte misteri concebre com dues persones tan oposades i tan intransigents l’una com l’altra, podien simpatitzar”, el cert és que l’admiració artística mútua que es professaven els mantingué units gairebé al llarg de tota la seva vida. Clapés considerava Gaudí el millor arquitecte després de Miquel Àngel i, per la seva part, Gaudí admirava la paleta del pintor, la més rica en colors que hagués mai conegut.
Aquesta admiració portà l’arquitecte reusenc a encomanar molts treballs a Clapés, que participà en algunes de les obres més importants de Gaudí, com són: el Palau Güell, la Casa Milà o la Sagrada Família.
La major part dels quadres que decoraven el Palau Güell pertanyien a en Clapés. El dramatisme de l’obra de Misericòrdia, Senyor!, juntament amb el retrat de Jaume Balmes i les escenes de Santa Isabel d’Hongria, destacaven al gran saló de la planta noble; l’obra de La Primavera donava, en canvi, la benvinguda a l’avant-saló. També foren obra de l’artista les portes de la capella-oratori, decorades amb els dotze apòstols, així com els frescos exteriors que representaven passatges de L’Atlàntida de Verdaguer, malauradament no conservats.
A La Pedrera, Clapés intervingué en la decoració del pis dels Milà, tant en el mobiliari com en les pintures - avui desaparegudes -, a més d’encarregar-se de les pintures murals del pati principal i dels vestíbuls. Respecte a l’autoria d’aquests murals dels patis i vestíbuls hi ha hagut sempre divergències d’opinió entre els estudiosos, doncs alguns asseguren que foren, en canvi, obra d’Iu Pascual.
A més dels retrats, la pintura mural i les obres de temàtica religiosa, que configuren el gruix de la seva obra, el pintor experimentà també amb altres vessants artístics com són: el disseny de mobiliari i la direcció de la revista d’art i lletres Hispania.
Així doncs destaca, per exemple, el mobiliari d’estil modernista que dissenyà per a la família Ibarz Marco que inclou una vitrina, una consola i un conjunt de sofà i cadires. Realitzat cap al 1900, respon a l’estil del moment, amb la tapisseria florejada i les sinuoses formes del coup-de-fouet. Pel que fa al disseny, sembla probable que comptés amb l’assessorament de Gaudí. El conjunt es conserva actualment a la Casa-Museu Gaudí.
D’altra banda, pel que fa a la revista Hispania, Clapés n’agafà les regnes al novembre de 1902, moment en què l’editor Hermenegildo Miralles li traspassà la propietat i la direcció artística. L’anadura de la revista s’havia iniciat al gener de 1899. Guiada per la mà experta de Miralles, Hispania arribà a aconseguir un premi a l’Exposició Universal de París i fou considerada pels seus contemporanis com una de les millors revistes publicades a Espanya.
Profusament il·lustrada, fullejar les seves pàgines significa fer un recorregut a través de la història de l’art català de tombant de segle. Cada número prenia vida amb obres de pintors i il·lustradors de renom com Pascó, Agrassot, Anglada-Camarasa, Urgell, Junyent, Casas, Utrillo, Sorolla, Opisso, Baixeras, Mir, Brull, Pichot, Mas i Fondevila o el mateix Clapés, entre d’altres.
Dotat d’una gran sensibilitat i intuïció per captar l’esperit dels models en els seus retrats, destaquen especialment els retrats que féu de: Josepa Febrés i Cantallops, del Sr. Josep Ma. Bocabella, fundador del temple de la Sagrada Família, de Pere Villà i Teyà, alcalde de Vilassar, del poeta Joaquim Ma. Bartrin, realitzat poc abans de la mort d’aquest, de Manuel Dalmau Oliveires i de Miquel Ibars, entre molts d’altres.
Però si d’una banda els seus retrats trasllueixen la complexa psicologia dels personatges, de l’altra, les seves obres de temàtica religiosa i social estan dotades, en canvi, d’una forta càrrega dramàtica i expressiva. És el cas de: Èxtasi de Sant Francesc, Crist crucificat i Santa Isabel emparant un invàlid, de temàtica religiosa, o El peó, Misericòrdia, Senyor! i Lluita entre dos homes, de caire social.
El seu caràcter difícil i esquerp el portà a prodigar-se poc en exposicions o salons de venda i, en els últims anys de la seva vida, a més, ja no concorria als certàmens públics. Tot i així participà per exemple a les Exposicions Universals de Barcelona (1888, 1894 i 1896), a la Sala Parés (1886 i 1898) o al Saló de la Société des Beaux-Arts de París (1910), per citar-ne només algunes.
Precursor de l’expressionisme, simbolista, impressionista... Són aquests alguns dels termes emprats al llarg dels anys per definir i encasellar l’estil d’Aleix Clapés. En major o menor mesura, tots són certs i alhora insuficients, perquè l’artista s’embegué de les diferents tendències del moment per desenvolupar un estil propi i independent, fruit de la seva naturalesa inquieta i del seu particular i contradictori univers intern. El que és, però, indiscutible és la seva aportació a la història de l’art català del tombant de segle.
La filleta rossa és un bon exemple del personal estil de Clapés. El jove rostre sembla emergir d’un remolí frenètic on els contorns es dilueixen en un fluir de pinzellades nervioses. L’atenció es centra en les rosades faccions treballades delicadament i, de manera especial, en l’esguard distret que es desvia fugisser fora del quadre.
L’obra està dedicada al pintor Santiago Rusiñol: “Al más portentoso / artista Rusiñol, / su amigo / Clapés”. Com succeirà en altres ocasions al llarg de la vida de Clapés, Gaudí serà el nexe d’unió entre el pintor i altres personatges de l’escena artística catalana.
Cristina Alcalde i Andreu
- Inicieu sessió per a enviar comentaris