Març 2014 | Barcelone, de Jacques Villeglé

-Obra: Barcelona, de Jacques Villeglé
-Data: 2000
-Tècnica: Cartells esquinçats arrencats del carrer i encolats sobre tela
-Mides: 71 x 51 cm
-Col·lecció: Fons de la Fundació Stämpfli-Art Contemporani, Sitges  
Jacques Villeglé és una de les grans figures de l’art contemporani francès. És l’únic supervivent dels nou membres inicials del grup dels Nouveaux Réalistes, creat l’any 1960 per iniciativa del crític Pierre Restany. Aquests artistes van centrar la seva obra en els objectes reals de la vida diària, per oposició a l’abstracció lírica dominant a París des de finals de la II Guerra Mundial.  
El treball de Jacques Villeglé, des de 1947 fins avui, reflecteix el canvis de la societat francesa posterior a la II Guerra Mundial a través dels signes, els colors i les formes que han anat omplint l’espai urbà durant la segona meitat del segle XX i els inicis del segle XXI.
 
Villeglé ha dedicat la seva vida d’artista a dues grans línies de treball. La primera, començada aproximadament al voltant de 1950 i finalitzada l’any 2000, està formada pels affiches lacérées -cartells estripats- que ha anat desenganxant de les parets i tanques publicitàries dels carrers de París i d’altres ciutats del món. En el món artístic aquesta pràctica ha estat batejada amb el nom d’affichisme o també décollagisme -que prové de la paraula francesa décoller, desenganxar- per diferenciar-ho clarament del collage. La peça d’avui, Barcelona, n’és un exemple.
 
La segona es va iniciar l’any 1969 i segueix avui ocupant tot el seu temps. Es tracta de cartells escrits amb una personal tipografia que Villeglé denomina alfabets socio-polítics. Cada lletra de l’alfabet, trobada en grafitis murals, té la particularitat d’haver estat modificada pel seu anònim autor per tal de reforçar la capacitat expressiva del missatge. Amb aquesta tipografia “robada” del carrer, confecciona cartells amb textos poètics, filosòfics o estètics, als que ha batejat amb el nom de grafismes.
 
Cada affiche lacérée és una peça seleccionada per l’artista, trobada sobre les parets de l’espai urbà. Cadascun d’ells està format per un gruix de cartells publicitaris -enganxats els nous damunt dels vells-, arrencats per l’artista després d’haver sigut esquinçats per les mans anònimes d’alguns vianants. S’han anat convertint en una superfície confusa en la que conviuen fragments de missatges diferents i de figures gairebé no identificables. Tant les imatges com les paraules han esdevingut ja il·legibles.  
Aquesta superfície gruixuda de paper que l’artista arrenca, la trasllada immediatament al seu taller on després d’encolar-la sobre un suport estable, es convertirà en una peça llesta per ser exposada en públic, moment en què es produeix la transfiguració de cartell a obra d’art.
 
El títol de cada obra ve donat, amb alguna excepció, pel nom del lloc on l’artista el va trobar i el moment en què va ser arrencat.
 
Barcelona és el nom d’una sèrie de cartells estripats que l’any 2000 va localitzar a la capital catalana. Van ser arrencats pels voltants de la Sagrada Família i, principalment, del que es coneix com a ‘pirulís’ i a París, d’on són originaris, columnes Morris.
 
Des de 1950 a 1990, moment en què la sobreproducció de béns i el seu consum foren armes molt importants de la ‘guerra freda’, el carrer no només va esdevenir un escenari polític i social a París sinó un àmbit que substituïa el taller com a camp base de treball de determinats grups d’artistes. Aquests affichistes com Villeglé però també els seus companys Raymond Hains, Mimmo Rotella o François Dufrêne, en van fer un singular laboratori d’investigació i recerca.
 
El treball de Jacques Villeglé proposa diverses consideracions que defineixen bona part de l’art contemporani des d’aproximadament 1960 fins l’actualitat, i entre les quals és necessari destacar:
 
-L’obra d’art com a resultat de l’apropiació d’un objecte que no està fet per l’artista;

-El predomini del concepte subjacent a l’obra per damunt de la seva realització material o artesanal;

-L’atzar com a subjecte actiu de una obra d’art que ha sigut modificada espontàniament tant per les mans dels vianants com pel pas del temps;

-La desaparició del jo de l’autor en una obra que no és el resultat de cap reproducció ni de cap transposició subjectiva;

-La feina de l’artista es materialitza en el gest consistent en escollir aquells objectes de la vida quotidiana capaços de revelar de manera poètica determinades realitats ocultes als ulls del ciutadà comú; L’artista esdevé col·leccionista i arxiver d’una realitat social i política.
 
Vídeo resum de la presentació

Ferran Martínez Sancho

Bibliografia

 
-VILLEGLÉ, Jacques: Urbi & Orbi. Maçon: Éditions W. Collection Gramma, 1986. Existeix una reedició de l’any 2006 a les Transédition Ed. amb el títol La Traversée. Urbi & Orbi.  
-BON, François, BOURRIAUD, Nicolas, CABAÑAS, Kaira: Jacques Villeglé. París: Ed. Flammarion, 2007.
 
-DUROZOI, Gèrard: Jacques Villeglé: Oeuvres, écrits, entretiens. París: Ed. Hazan, 2008.
 
-DUPLEIX, Sophie: Jacques Villeglé. La Comedie Urbaine. París: Edicions del Centre Pompidou, 2008 .
 
-FELGINE, Odile: Jacques Villeglé. París: Linda et Guy Pieters, 2007.
 
-LE FUR, Patrick: Jacques Villeglé. L’art urbain s’affiche. Grenoble: Critères Éditions, 2011.
 
-CABAÑAS, Kaira: The Myth of Nouveau Réalisme. Art and the Performance in Postwar in France. Yale University Press, 2013.
 
-Catàleg de l’exposició 1960. LES NOUVEAUX REALISTES, comissariada per Bernadette CONTENSOU. París, Musée d’Art Moderne, maig-setembre 1986.