Març 2013 | Quatre figures femenines
- Quatre figures femenines, de Maria Rusiñol i Denís (Barcelona, 1887-1972).
- c. 1904-1907.
- Dibuix a llapis grafit, aquarel·la i guaix sobre paper.
- 14,5 x 21,5 centímetres.
- Col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat, Sitges (número d'inventari 30.254).
De Maria Rusiñol i Denís, l’única filla de Santiago Rusiñol i de Lluïsa Denís, hi ha 18 aquarel·les amb llapis grafit i guaix sobre paper que es conserven al Cau Ferrat, algunes de les quals s’exposen emmarcades conjuntament, formant un dels pocs grups pictòrics que es tenen d’aquesta poc prolífica artista. Dona d’una especial sensibilitat per envoltar-se de bellesa, la seva adolescència –tenia 13 anys al tombant de segle-, va estar, després d’una infantesa separada del seu pare, feliçment embolcallada per la seva presència benèfica. I fou el seu pare qui l’agusava per a que pintés, tot i que Maria intuïa que no estava feta per a l’art. El 1899 va conèixer a París a la nena Laura Albéniz, qui, anys més tard i a l’igual que Maria, començà la seva trajectòria artística sota el mestratge de Xavier Gosé i les seves dones parisenques de vida alegre. Amb Albéniz conegué, pels volts de 1905-1907, l’Ismael Smith, i varen ser la manera i l’esperit decadent de les obres d’aquests dos amics les que influenciaren, i molt, a la jove Maria Rusiñol. La decadència sempre apareix en l’esperit jove de la majoria dels artistes en oposició a les generacions immediatament anteriors, però no està tan clar que aquest sempre s’expressi de la mateixa forma que els seus propis pensaments. Maria Rusiñol, filla d’artista com ho era, va tenir la llibertat total de poder-se dedicar de ple a la creació artística, però no va fer ús d’aquesta prerrogativa i dibuixà poc, però amb molta intensitat.
Quatre figures femenines és una de les 18 aquarel·les de Maria Rusiñol exposades al Cau Ferrat. En un primer moment, foren datades com a obres de 1900, però un cop estudiada la seva trajectòria, la data més aproximada estaria al voltant de 1904-1907 i, probablement, totes van ser fetes en el mateix període. Per tant, pertanyen de ple a la primera època pictòrica d’aquesta artista, definida per uns trets molt característics. És de suposar que Maria Rusiñol els hi va regalar al seu pare, Santiago Rusiñol, i que aquest s’encarregà d’emmarcar-les i penjar-les a les parets del Cau. Aquesta peça, que representa l’entrada en un gran saló de quatre figures femenines vestides a la manera del segle XIX, molt joves, potser una posada de llarg, és una crítica que l’autora fa de la importància que en aquells moments suposava “anar a la moda”, com a símbol d’un estatus social, i que en definitiva no era més que la destrucció de l’individualisme que Maria Rusiñol sempre defensà. En aquesta aquarel·la, podríem agrupar tots els trets més definitoris de l’obra de Maria Rusiñol d’aquesta època, que es repeteixen en les 17 obres restants i en d’altres que va fer per al ceramista Antoni Serra, cap al voltant de l’any 1907.
Totes les obres fan referència a figures femenines joves, de caire parisenc i sofisticades en el gest, dones joves d’època però també modernes, amb grans rínxols i trenes que cauen suaument pels seus llarguíssims colls nus, i vestits amb volants que cobreixen els seus cossos amb teles estampades de diferents colors, com si els reflexos de les aiguades que vesteixin les seves fines siluetes fossin una continuació caricaturesca dels seus rostres. Dones que ballen, que passegen pels jardins i camps oberts, que es presenten en societat o que sembla que posin per a l’artista, seran una constant dins la seva obra. Maria Rusiñol, que mai assistí a cap acadèmia d’art, s’apropa al tema de la primera Laura Albéniz, pintora que ja va exposar al Musée Moderne de Brussel·les l’any 1906, i també a alguns dels dibuixos parisencs del seu mestre Xavier Gosé. Però el seu estil és ben diferent, més trencador i decadent. És un estil fresc i caricaturesc que perd la solemnitat dels dibuixos de fi de segle i modernistes, de traç ràpid amb les línies que marquen els contorns dels cossos, ajudats per les aiguades i les transparències. L’obra de Maria Rusiñol, filla del decorativisme, està plena d’harmonies sensuals i coloristes, riques en nous motius i noves formes d’expressió, que troben la seva gran empenta en els llarguíssims colls nus com si fossin una derivació de l’amanerament barroc, filtre del decadentisme. Aquestes obres exalten el seu esperit jovenívol i crític vers un desig decadent d’elegància i d’esnobisme femení, de bon gust i d’aparent trivialitat, però que responen a una efectiva harmonia cromàtica i temàtica.
De la mateixa època que aquests dibuixos són alguns que va realitzar per al ceramista Antoni Serra, les seves “ninetes” estilitzades amb el coll ben llarg i prim. Al taller d’en Serra, un dels grans ceramistes del postmodernisme i iniciador de la ceràmica artística catalana, coincideix amb Ismael Smith, amb qui comparteix el gust pel decadentisme proper a la caricatura i amb qui tindrà un gran apropament estilístic. En aquest taller també coincidirà amb d’altres artistes com Pau Gargallo, Josep Pey, Juli Vallmitjana o Xavier Nogués. Antoni Serra s’especialitzà en la producció de porcellanes al gran foc, tant amb “sobre coberta” com “sota coberta”, i Maria Rusiñol només farà decoració “sobre coberta”, aplicant el dibuix damunt la coberta ja brillant. Les poques peces que Maria Rusiñol pintà per a en Serra, signades “Maria Rusiñol”, segueixen el mateix estil que els seus dibuixos del Cau. Tot i que no va tenir constància ni regularitat, a Maria Rusiñol se la pot encabir dintre de la volada dels seus amics dits decadents i refinats, i que, a diferència de Maria, sí que van continuar pel camí de l’art. Són, a part de Smith i Laura Albéniz, Marià Andreu i el pintor canari Néstor; l’any 1911 tots quatre exposaran al Faianç Català. Les aquarel·les de Maria Rusiñol es caracteritzen pel decorativisme, la fantasia, l’exquisidesa i la sofisticació del gest, i s’han de situar dins del moviment de decadència, barroquisme i estilització que sorgeix a Catalunya al voltant de 1907 fins aproximadament el 1920, i que representen els seus quatre amics artistes, tots quatre de la mateixa generació i vinculats per afinitats més enllà de l’amistat, a Maria Rusiñol. Però no només aquests, sinó també d’altres que seguiren la mateixa línia a Barcelona, com ara Antoni Saló, influenciat per l’anglès Aubrey Beardsley i pel català afincat a París, Xavier Gosé; a Madrid, Rafael de Penagos, Salvador Bartolozzi, José Zamora, Ricardo Marín, José de Urquía, Pascual Capuz, Manuel Bujados o Antonio Vercher; i a Bilbao, Antonio de Guezala.
Maria Rusiñol, tot i que posteriorment a aquestes dates en què féu les aquarel·les del Cau Ferrat, exposà, per exemple, l’any 1916 al Saló dels Humoristes, i amb el seu pare, Ramon Casas i Enric Clarasó el 1924, no va continuar la seva trajectòria artística.
De Maria Rusiñol i Denís, l’única filla de Santiago Rusiñol i de Lluïsa Denís, hi ha 18 aquarel·les amb llapis grafit i guaix sobre paper que es conserven al Cau Ferrat, algunes de les quals s’exposen emmarcades conjuntament, formant un dels pocs grups pictòrics que es tenen d’aquesta poc prolífica artista. Dona d’una especial sensibilitat per envoltar-se de bellesa, la seva adolescència –tenia 13 anys al tombant de segle-, va estar, després d’una infantesa separada del seu pare, feliçment embolcallada per la seva presència benèfica. I fou el seu pare qui l’agusava per a que pintés, tot i que Maria intuïa que no estava feta per a l’art. El 1899 va conèixer a París a la nena Laura Albéniz, qui, anys més tard i a l’igual que Maria, començà la seva trajectòria artística sota el mestratge de Xavier Gosé i les seves dones parisenques de vida alegre. Amb Albéniz conegué, pels volts de 1905-1907, l’Ismael Smith, i varen ser la manera i l’esperit decadent de les obres d’aquests dos amics les que influenciaren, i molt, a la jove Maria Rusiñol. La decadència sempre apareix en l’esperit jove de la majoria dels artistes en oposició a les generacions immediatament anteriors, però no està tan clar que aquest sempre s’expressi de la mateixa forma que els seus propis pensaments. Maria Rusiñol, filla d’artista com ho era, va tenir la llibertat total de poder-se dedicar de ple a la creació artística, però no va fer ús d’aquesta prerrogativa i dibuixà poc, però amb molta intensitat.
Quatre figures femenines és una de les 18 aquarel·les de Maria Rusiñol exposades al Cau Ferrat. En un primer moment, foren datades com a obres de 1900, però un cop estudiada la seva trajectòria, la data més aproximada estaria al voltant de 1904-1907 i, probablement, totes van ser fetes en el mateix període. Per tant, pertanyen de ple a la primera època pictòrica d’aquesta artista, definida per uns trets molt característics. És de suposar que Maria Rusiñol els hi va regalar al seu pare, Santiago Rusiñol, i que aquest s’encarregà d’emmarcar-les i penjar-les a les parets del Cau. Aquesta peça, que representa l’entrada en un gran saló de quatre figures femenines vestides a la manera del segle XIX, molt joves, potser una posada de llarg, és una crítica que l’autora fa de la importància que en aquells moments suposava “anar a la moda”, com a símbol d’un estatus social, i que en definitiva no era més que la destrucció de l’individualisme que Maria Rusiñol sempre defensà. En aquesta aquarel·la, podríem agrupar tots els trets més definitoris de l’obra de Maria Rusiñol d’aquesta època, que es repeteixen en les 17 obres restants i en d’altres que va fer per al ceramista Antoni Serra, cap al voltant de l’any 1907.
Totes les obres fan referència a figures femenines joves, de caire parisenc i sofisticades en el gest, dones joves d’època però també modernes, amb grans rínxols i trenes que cauen suaument pels seus llarguíssims colls nus, i vestits amb volants que cobreixen els seus cossos amb teles estampades de diferents colors, com si els reflexos de les aiguades que vesteixin les seves fines siluetes fossin una continuació caricaturesca dels seus rostres. Dones que ballen, que passegen pels jardins i camps oberts, que es presenten en societat o que sembla que posin per a l’artista, seran una constant dins la seva obra. Maria Rusiñol, que mai assistí a cap acadèmia d’art, s’apropa al tema de la primera Laura Albéniz, pintora que ja va exposar al Musée Moderne de Brussel·les l’any 1906, i també a alguns dels dibuixos parisencs del seu mestre Xavier Gosé. Però el seu estil és ben diferent, més trencador i decadent. És un estil fresc i caricaturesc que perd la solemnitat dels dibuixos de fi de segle i modernistes, de traç ràpid amb les línies que marquen els contorns dels cossos, ajudats per les aiguades i les transparències. L’obra de Maria Rusiñol, filla del decorativisme, està plena d’harmonies sensuals i coloristes, riques en nous motius i noves formes d’expressió, que troben la seva gran empenta en els llarguíssims colls nus com si fossin una derivació de l’amanerament barroc, filtre del decadentisme. Aquestes obres exalten el seu esperit jovenívol i crític vers un desig decadent d’elegància i d’esnobisme femení, de bon gust i d’aparent trivialitat, però que responen a una efectiva harmonia cromàtica i temàtica.
De la mateixa època que aquests dibuixos són alguns que va realitzar per al ceramista Antoni Serra, les seves “ninetes” estilitzades amb el coll ben llarg i prim. Al taller d’en Serra, un dels grans ceramistes del postmodernisme i iniciador de la ceràmica artística catalana, coincideix amb Ismael Smith, amb qui comparteix el gust pel decadentisme proper a la caricatura i amb qui tindrà un gran apropament estilístic. En aquest taller també coincidirà amb d’altres artistes com Pau Gargallo, Josep Pey, Juli Vallmitjana o Xavier Nogués. Antoni Serra s’especialitzà en la producció de porcellanes al gran foc, tant amb “sobre coberta” com “sota coberta”, i Maria Rusiñol només farà decoració “sobre coberta”, aplicant el dibuix damunt la coberta ja brillant. Les poques peces que Maria Rusiñol pintà per a en Serra, signades “Maria Rusiñol”, segueixen el mateix estil que els seus dibuixos del Cau. Tot i que no va tenir constància ni regularitat, a Maria Rusiñol se la pot encabir dintre de la volada dels seus amics dits decadents i refinats, i que, a diferència de Maria, sí que van continuar pel camí de l’art. Són, a part de Smith i Laura Albéniz, Marià Andreu i el pintor canari Néstor; l’any 1911 tots quatre exposaran al Faianç Català. Les aquarel·les de Maria Rusiñol es caracteritzen pel decorativisme, la fantasia, l’exquisidesa i la sofisticació del gest, i s’han de situar dins del moviment de decadència, barroquisme i estilització que sorgeix a Catalunya al voltant de 1907 fins aproximadament el 1920, i que representen els seus quatre amics artistes, tots quatre de la mateixa generació i vinculats per afinitats més enllà de l’amistat, a Maria Rusiñol. Però no només aquests, sinó també d’altres que seguiren la mateixa línia a Barcelona, com ara Antoni Saló, influenciat per l’anglès Aubrey Beardsley i pel català afincat a París, Xavier Gosé; a Madrid, Rafael de Penagos, Salvador Bartolozzi, José Zamora, Ricardo Marín, José de Urquía, Pascual Capuz, Manuel Bujados o Antonio Vercher; i a Bilbao, Antonio de Guezala.
Maria Rusiñol, tot i que posteriorment a aquestes dates en què féu les aquarel·les del Cau Ferrat, exposà, per exemple, l’any 1916 al Saló dels Humoristes, i amb el seu pare, Ramon Casas i Enric Clarasó el 1924, no va continuar la seva trajectòria artística.
Aitor Quiney i Urbieta
- Inicieu sessió per a enviar comentaris