Pau Rigalt i Fargas (Barcelona, 1778-1845)
Pintura al tremp de cola sobre fals fresc
201 x 116,5 cm // 204,5 x 78 cm
c. 1808-1814
Museu Romàntic Can Llopis, Sitges (núm. inv. 1.107 i 1.109)
A la
Peça del mes de febrer de l’any 2001, analitzàvem els
Primers sacrificis oferts per Aaron i els seus fills, panell de pintura mural situat a la Sala de Música del Museu Romàntic de Sitges que, a l’igual que les pintures que avui presentem, conformen una part de les escenes específiques relatives a la vida d’Aaron.
Sitges era, des de finals del s. XVIII i principis del s. XIX, una vila pròspera tant per l’economia agrària com pel comerç amb ultramar. Amb posterioritat, mitjan s. XIX, varen arribar els “americanos” sitgetans que donaren un nou impuls econòmic a la ciutat amb la construcció de nombroses vil·les i la creació de diverses indústries de calçat i de filatures.
L’any 1793, Josep Bonaventura i Falç va encarregar la construcció d’un nou edifici al carrer Sant Gaudenci de Sitges. Poc temps després, per mitjà d’una permuta, l’immoble passà a ser propietat del seu cunyat Manuel Llopis i Llachs. El señor Manuel Llopis va morir prematurament i al 1802 la seva vídua, Isabel Ribera, va inaugurar la Casa Llopis. Fou, doncs, la senyora Isabel Ribera la que encarregà la decoració mural de la planta noble de la seva residència al pintor Pau Rigalt.
Aquest artista es va formar a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona de la que, més tard, fou profesor i catedràtic de Perspectiva i Paisatge. Durant la Guerra del Francès es va traslladar a Vilanova i la Geltrú, on va rebre nombrosos encàrrecs per decorar algunes mansions de la zona. Cal destacar que la producció artística de Rigalt té un marcat carácter neoclàssic, influenciat per A. Rafael Mengs i Josep Flaugier.
Rigalt decorà els panys de paret del pis principal de la Casa Llopis amb simulades arquitectures en
trompe l’oeil i, entre aquestes, va situar els panells que alberguen el programa pictòric, emmarcats, a la vegada, per una sanefa decorativa amb motius vegetals també en
trampantojo.
La técnica emprada fou el tremp de cola sobre fals fresc, que consisteix en aplicar un lliscat sobre un mur per a després, un cop sec, traçar sobre el mateix la sinòpia i, a continuació, incorporar els pigments. El pintor va utilizar la grisalla i també diferents gammes d’ocre, marró i negre. El joc de volums i de línies directrius que observem en els diferents panells són un recurs tècnic utilitzat pel pintor per equilibrar i compensar el conjunt de les pintures de cada estança. En aquestes escenes s’aprecia una certa influència de les tradicions italiana i francesa de principis del s. XVIII.
Era costum en aquest període que els programes pictòrics tinguessin un caràcter didàctic i, en la seva majoria, estaven destinats a un públic “il·lustrat” que havia d’identificar el seu significat.
La primera pintura que presentem està situada a la dreta de la porta d’entrada a la Sala de Música, i recull dos relats:
Moisès ordenant sacerdot a Aaron (Ex. 29, 4-9) i la
Consagració d’Aaron i els seus fills (Lev. 8, 4-10).
L’escena transcorre a l’aire lliure, en un pati de tipus clàssic. En un primer terme, veiem als personatges protagonistas de la narració i, al fons de la composició, diverses figures, testimonis de l’acció principal.
Per davant de la gran columna reconeixem a Moisès, que ja ha rebut les Taules de la Llei, tirant aigua sobre el cap del seu germà Aaron per tal d’ungir-lo com a Summe Sacerdot de l’Antiga Llei. A l’esquerra, es troben els fills d’aquest, que ja han estat consagrats com a sacerdots: Nadab, Abihú, Eleazar i Itamar, i als seus peus, veiem el brauell per al sacrifici, dos carners per a la santificació de l’altar, el recipient per a l’encens i un altre destinat al culte. Enfront de Moisès adivinem a Nadab, que sosté la tiara, i a la dreta de la pintura, observem l’entrada d’un serventa que porta un pesat cistell d’on sobresurt un atuell per a l’aigua i que suposem conté també els pans àzims i el recipient amb l’oli per a les uncions.
Rigalt, amb una discreta perspectiva jeràrquica, va destacar els protagonistas de la narració: Aaron i Moisès. El pintor va triar per a aquesta escena el moment més important del relat bíblic en el que Jahvè instituí l’orde sacerdotal i el culte.
La segona pintura es troba situada a la paret dreta de la Sala de Música, llindant amb la porta que dóna accés a la Sala de Ball, i relata la
Mort d’Aaron (Núm. 20, 27; 33, 37- 39).
Els dos primers fills d’Aaron, Nadab i Abihú, no havien complert amb la deguda exactitud les funcions sagrades; no havien omplert amb foc profà els seus encensers i l’havien ofert a Jahvè. Després d’aquest fet, una flamma els va abrasar fins a la mort. Eleazar es va convertir així amb el primogènit d’Aaron.
L’acció succeeix al cim del mont Or, en els confins d’Edom. Jahvè va anunciar a Moisès que el moment de la mort del seu germà havia arribat i li ordenà que pugés a la muntanya. Així ho va fer Moisès, acompanyat d’Aaron i d’Eleazar.
Expliquen les Escriptures que, en arribar al cim de la muntanya, Aaron, poc abans de morir, es va despullar de les seves vestidures i, amb elles, va investir Eleazar com a Summe Sacerdot (Núm. 20, 25-29; Dt. 10, 6). A la seva pintura, Rigalt va fer una interpretació lliure d’aquest episodi de l’Antic Testament i va triar Moisès per investir Eleazar. A la part inferior dreta de l’escena, el pintor va plasmar, per mitjà de dues expressives figures, la desesperació del poble d’Israel en presenciar la mort d’Aaron.
Pau Rigalt va recollir, en aquesta pintura, el moment en què el primogènit succeeix al pare en l’ofici de Summe Sacerdort, donant així compliment al mandat de Jahvè i continuitat a l’orde sacerdotal.
Maria Teresa Serraclara i Pla
Doctora en Història de l’Art
Bibliografia bàsica:
AA.VV.
Catalunya a l’època de Carles III. Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1991.
DOMINGUEZ ORTIZ, A.
Carlos III y la España de la Ilustración Madrid, Alianza Editorial, 1988-1989.
ESTEBAN LORENTE, J. F.
Tratado de iconografía. Madrid, Ediciones Istmo, 1990.
GRAVES, R. i PATAI, R
. Los mitos hebreos. Madrid, Alianza Editorial, 1986.
MARTINELL, C.
Influència francesa en l'art catalá del segle XVIII. Barcelona, 1934. NACAR FUSTER, E. i COLUNGA CUETO, A.
Sagrada Biblia. Madrid, 1953.
SOBREQUES I CALLICO, J.
Història de Catalunya. Bilbao. Editorial La Gran Enciclopedia Vasca, vol. IX, 1980.
Comprar entrades
Comprar entrades
