La Peça del Mes | Novembre 2015 | 'Els pintamones'

Obra: Els pintamones, de Càndid Duran i de Cottes (Cervera, 1867 – Madrid, 1896).

Data: Sitges, Cerveseria Cau Ferrat, estiu de 1895.

Tècnica: Pintura a l'oli sobre tela.

Mides: 57 x 42 cm.

Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Fons Cau Ferrat, número d'inventari 71.995.

Els pintamones de Càndid Duran és, possiblement, una de les obres més curioses del Museu de Maricel. Però, qui era el seu autor del qual, tot i figurar com a membre de l’Escola Luminista, gairebé se’n havia perdut la memòria?

Càndid Duran i de Cottes havia nascut a Cervera (Lleida) l’any 1867. El seu pare Mariano Durán Massó, originari de la mateixa ciutat i actiu empresari, emigrà a Cuba i més tard a Puerto Rico, on l’any 1848 es casà amb Serafina de Cottes Chaubert. Càndid va estudiar el batxiller a Saragossa i inicià els estudis universitaris a la Facultat de Ciències de la Universidad Central de Madrid el 1883. Només va sobresortir en dibuix, i el curs següent es matriculà a l’antiga Escuela de Bellas Artes de San Fernando, on va seguir els estudis artístics fins l’any 1888. 

Exposà en diverses ocasions a Madrid. El 1890 a l’Exposición de Bellas Artes presentà la pintura El anciano de Santa Cita. L’any següent participà a la II Exposición del Círculo de Bellas Artes, ambduesaquarel·les Efecto de luna i Dispuesto a la defensa. A l’Exposición de Bellas Artes del 1892 mostrà Retrato de la Señorita Dª. E. B. i Instrucción de los cornetas de ingenieros. 

A finals de l’any 1894 comencem a tenir notícies de la seva presència a Sitges quan, juntament amb Antoni Almirall, pintà dues teles per decorar l’altar major de l’església parroquial amb motiu de la festivitat de la Immaculada. L’estiu de 1895 va ser un dels artistes que va participar en la decoració de la Cerveseria Cau Ferrat amb Els pintamones i tres paisatges: Racó de Pati, Hort i Vista de l’església des de l’hort de Can Falç. El curs de 1895-1896 estava novament matriculat a la Universidad Central de Madrid, ara a la Facultat de Dret. El desembre de 1895 deixà Sitges per incorporar-se al càrrec de secretari particular del President del Tribunal Suprem. 

Càndid Duran morí a Madrid el 7 de novembre de 1896, als vint-i-nou anys. Al certificat de defunció consta com a solter i de professió pintor. Malgrat fer poc més d’un any de la seva intervenció en la decoració de la cerveseria, la necrològica publicada a La Voz de Sitges no va fer cap referència a la seva faceta de pintor, però si a la seva feina a la capital, «[...] donde desempeñaba un importante empleo [...]». Es fa difícil saber si en aquell moment, amb feina i havent reprès els estudis universitaris, havia reorientat la seva vida o si aquesta era només la voluntat de la seva família.

La vinculació de Càndid Duran amb Sitges s’establí a través del seu pare, que hi havia passat temporades de petit i que, a principis de 1894, s’instal·là al passeig de la Ribera, just al costat del Cafè Continental. Càndid devia fer estades a casa del seu pare, i això li permeté entrar en contacte amb la colla de pintors luministes i modernistes, residents a la vila, que tenien en aquest establiment un dels seus punts de reunió. Així, l’estiu de 1895 Càndid col·laborà, sota el lideratge de Rusiñol, en la reforma que convertí l’antic cafè en la Cerveseria Cau Ferrat. La seva aportació va consistir en la realització de quatre de les onze pintures que decoraven el local, tres paisatges i el retrat col·lectiu dels sis artistes que van participar en el projecte, conegut amb el títol irònic d’Els pintamones.

Duran retratà la colla d’artistes, entre els quals va incorporar el seu autoretrat, com a pintors de parets. Al capdavant situà Rusiñol, amb la galleda de pintura blava. El segueixen Antoni Almirall i ell mateix amb la pintura blanca, a continuació Arcadi Mas i Fondevila, Joaquim de Miró i, tancant la comitiva, Miquel Utrillo. Mentre Love, la gossa de Rusiñol, corre al costat del grup.

D’acord amb les tendències del retrat modern, els pintà com si els sorprengués anant o tornant de treballar al cafè. La influència de la pintura parisenca es fa evident en l’intent de donar moviment als personatges, en la utilització d’una paleta dominada pels colors clars, en la lluminositat, en el tractament de la pinzellada i en la tendència a la síntesi, que li permet representar personatges i paisatge amb els mínims detalls. Amb tot, es tracta d’un retrat atípic, pintat en to de broma o divertiment i amb un tractament fresc, potser més proper a la tècnica del dibuix que a la pintura a l’oli, i que ens pot remetre a alguns dibuixos de Ramon Casas. L’obra inclou, a més, elements de marcat caràcter simbolista, com la pintura blanca i blava, colors identificadors del paisatge suburenc que, units a la lluminositat, havien seduït als artistes.

La manca d’imatges de l’obra de Durán, tret del dibuix acadèmic a llapis carbó guanyador d’una medalla el curs de 1885-1886, Guerrero luchando contra un jinete (Colección de dibujos antiguos de la Facultad de Bellas Artes de Madrid), i de les quatre teles de la cerveseria conservades al Museu de Maricel, dificulta la valoració de la seva trajectòria. Amb tot, els títols de les obres presentades a exposicions, documentats fins ara, ens permeten suposar que la seva relació amb els pintors establerts a Sitges va influir en la seva producció perquè es pot apreciar un canvi en la temàtica que presumiblement afectava també a la tècnica. Cal recordar que Càndid Durán havia rebut formació acadèmica a Madrid i que, a finals del segle XIX, la pintura que triomfava a la capital era força diferent de la que ho feia a Catalunya, on des de la dècada dels 80 s’havia deixat sentir la influència francesa.

L’èxit no el va acompanyar en la seva curta carrera com a pintor. La breu relació amb Sitges, iniciada l’any 1894 i estroncada tot just dos anys després amb la seva mort a Madrid, va limitar la seva visibilitat, fins al punt de fer oblidar la identitat d’aquest artista, que va immortalitzar en Els pintamones la colla de pintors que van ajudar a convertir el Cafè Continental en la Cerveseria Cau Ferrat, un establiment modernista on l’art hi tingué un paper destacat.

Carme Camps i Montané