La Peça del Mes | Març 2016 | 'La Veremadora'

Obra: La Veremadora, de Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1892 - Tiana, 1984).

Data: c. 1924.

Tècnica: Escultura en bronze.

Mides: 29,4 x 14,5 x 11,5 centímetres.

Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Fons Maricel, número d'inventari 21.

L’autora:
«Sóc a casa, a la meva terra, emplenant-me els ulls d’aquest mar blau, d’aquest cel transparent, d’aquest paisatge que convida al repòs, al viure dolç sense estridències. Sóc a casa…”. Són paraules escrites per Lola Anglada entre viatge i viatge de París a Tiana, en plens anys 20. Amor i fidelitat a un paisatge, a un racó del Maresme, que sempre ha portat en el cor i al que sempre s’ha sentit especialment lligada. A París, una editorial prestigiosa com Hachette li encarrega il·lustrar els contes de Madame d’Aulnoy i la Comtessa de Segur. Antoni Utrillo, primer, Joan Llaverias, després, han estat els seus primers mestres. Després, l’ingrés a l’Escola de Belles Arts de Llotja i l’amistat amb artistes com Enric C. Ricart, Joan Miró o Marian Espinal; inquietuds artístiques d’una dona que ja s’ha donat a conèixer en el setmanari Cu-Cut!, en el Calendari d’En Patufet, i que participarà en exposicions de Belles Arts, salons de primavera i de tardor de Barcelona. Escenaris i plataformes que ajuden a bastir una vida dedicada a la literatura infantil, amb noms que han quedat, per sempre, en la memòria del nostre país: Contes del Paradís, la revista La Nuri, en Peret, Margarida, Monsenyor Llangardaix, Narcís, entre molts d’altres. Personatges estimats per grans i petits, d’una artista que se significà també pel seu amor per Catalunya, pel seu activisme en col·laboracions periòdiques com Nosaltres Sols!, pel seu compromís en moments difícils com la Guerra Civil i que la portarien a editar El més petit de tots, tot un testimoni de la seva lleialtat a la causa republicana.

Després, l’exili, la reclusió a Tiana i una mirada a un passat que li escau llunyà i segurament menys dolorós. En són exemples, les il·lustracions de les obres costumistes amb Francesc Curet, La Barcelona dels nostres avis o les Visions barcelonines. Al seu costat, per sempre més, la seva col·lecció de nines que avui llueixen al Museu Romàntic de Sitges, una passió abocada en el seu llibre Les meves nines, i un univers, el de la seva infantesa i el seu paisatge de Tiana, que evocarà a La meva casa i el meu jardí. Testimonis i vivències que ara poden llegir-se en les seves Memòries. Records escrits d’una artista que, més enllà de la seva gran aportació en el camp del conte infantil i la il·lustració, cultivà el gravat, els murals de rajoles decorades al foc, la ceràmica, els figurins per a obres de teatre infantil, com El rusc de l’abella reina i El jardí meravellat, i l’escultura.

La verema, més que un paisatge
L’obra de la Lola Anglada no pot entendre’s sense el seu paisatge i sense els seus records d’infància viscuts a la casa familiar de Tiana. En són testimoni especial, els colors i les olors d’una verema que, any rere any, se citen davant els seus ulls. Les memòries escrites ho recullen de manera significativa, però també les seves aquarel·les i olis. Dels anys 20, precisament, són algunes de les seves veremadores més conegudes. Són aquests els anys de viatges continuats a Tiana, des de la capital francesa. Necessita el seu paisatge i necessita el seu Mediterrani de llum clara. L’antic celler de la casa esdevé refugi silent per al seu treball. D’aquí li arriben les veus i l’alegria d’una festa, la verema, i sobretot, un sentiment de paisatge i de país.

L’escultura La veremadora podria inscriure’s en aquests moments. Poca informació tenim dels interessos escultòrics de Lola Anglada, tret de la seva amistat amb escultors com Josep Clarà i Juli González durant els seus anys a París. El silenci no deixa de ser significatiu i la mateixa crítica artística incideix ben poc en aquest camp. La mateixa Lola Anglada afirmava o entenia l’escultura com un parèntesi en la seva pràctica de la il·lustració i la pintura. Més habituals són les referències a les terracotes i a una necessitat de rescatar personatges del seu imaginari. “Quan modelo figuretes d’argila, llavors jo em sento transportada a un món il·lusori perquè em sembla veure els petits personatges dels meus dibuixos destacar-se i prendre vida, en convertir-se en corporis, venint a formar part del petit món que jo em faig i a la creació del quals ells m’ajuden”. La veremadora en seria un clar exemple, i sabent l’estima en què la tenia, l’Ajuntament de Tiana, i per subscripció popular, la reproduí en dimensions naturals, el 1992, amb el nom de La Ben Plantada. Tanmateix, hem pogut documentar com l’escultura de La veremadora acompanyava a l’artista en el taller, tal com pot apreciar-se en la fotografia de portada de l’Avui (Del Jovent), del dia 7 d’octubre de 1984, i en alguns  dels  articles que  detallem en la bibliografia.

La figura ens remet a La veremadora de 1924, al casal de Tiana, o a La figura femenina d’esquena del Fons d’Art de la Diputació de Barcelona, del mateix moment. Ambdues porten el cabell recollit, com la dona de l’escultura. És una peça ben proporcionada, que respira calidesa en formes i en acabats. El cap, lleugerament inclinat com moltes de les figures femenines que pintava, mostra petites faccions. Ben proper també és el dibuix amb què il·lustra Lola Anglada la portada de la seva exposició a la Sala Parés, el març de 1927. Les dones llueixen faldilla i davantal, mànegues de roba arremangades per fer més suportable la tasca del camp, i s’acompanyen de cistells de vímets plens de raïm, i en algun cas, també, de gerres d’aigua. En l’escultura, a diferència de les veremadores pintades, la faldilla arriba als peus. El moviment de la vestimenta fa pensar també en aquella nena amb què il·lustra la primera de les portades de la revista La Nuri, el novembre de 1925.

Contemplant-la, ens venen novament les paraules d’una artista arrelada per sempre a la seva estimada Tiana i aquells setembres de verema: “A mi m’agradava perquè anàvem a la vinya i fèiem berenades i pouàvem aigua fresca d’aquell pou on l’anguila vella es capbussava a flor d’aigua [...] Hauria donat tot París per aquells estius en aquesta casa nostra fresca i riallera”.

Susanna Portell i Soldevila