La Peça del Mes | Maig 2017 | ‘Nautilus 9’

Obra: Nautilus 9.

Autor: Antoni Taulé i Pujol (Sabadell, 1945).

Data i lloc: 2004, a París.

Tècnica: Pintura a l’oli sobre tela.

Mides: 110 x 179 centímetres. 

Col·lecció: Fundació Stämpfli - Art Contemporani, Sitges.

Descripció i context històric:
Antoni Taulé és un pintor nascut a Sabadell l'any 1945 i instal·lat a París d'ençà del 1973. Arquitecte de formació, però també pintor format en un ambient d'artistes, especialment el seu pare, Josep Taulé, i un seu oncle, Taulé utilitza la tècnica clàssica de la pintura a l'oli en una obra en què destaca una composició austera a partir de grans espais buits. Paisatges alterosos de muntanyes o contrades desèrtiques, la seva visió de l'exterior es multiplica en panorames en què regna sobretot la solitud. Els interiors,  amb marques d'una retòrica arquitectònica molt diversa, però generalment clàssica, són també recers de solitud, habitats de vegades per un personatge enigmàtic que sembla aturat en el temps. En el seus quadres, Taulé bandeja l'acció; les seves imatges solen ser estàtiques, enclavades en un instant que es perpetua indefinidament. 

Tècnicament, Taulé prefereix adscriure els seus quadres a sèries que se segueixen cronològicament. El quadre que comentem pertany a la sèrie Nautilus, gairebé tota de l'any 2004. Com és evident, el nom mateix de la sèrie, Nautilus, remet a una obra clàssica de la literatura juvenil, la de Jules Verne, i sobretot a la nau submarina d'un personatge major, proscrit i solitari, el capità Nemo. A Vint-mil llegües de viatge sota els mars, una de les novel·les cabdals de Jules Verne, juntament amb L'illa misteriosa, Nemo mostra els seus dominis oceànics a dos intrusos meravellats, i sobretot els permet l'accés al seu “interior”, a la seva biblioteca, on hi ha un orgue Cavaillé-Coll que l'obac personatge toca de nit, quan les aigües estan encalmades i el submarí s'adorm en el silenci del fons del mar. També els mostra una col·lecció que conté les millor obres d'art de la història de la humanitat. D'aquesta manera Nemo (que vol dir “no ningú” en llatí), proscrit de la humanitat, solitari, encarna paradoxalment la figura de l'”home superior” de Schopenhauer, el filòsof pessimista que nodreix el pensament del mariner. Nemo viu, solitari, enmig de les grans obres de la humanitat, en una mena d'èxtasi gairebé oriental. Però, alhora, és un home rosegat per l'odi a les nacions, a totes les nacions, i defensa el seu imperi submarí i l'alimenta a base d'audaces expedicions de pirateria. Personatge paradoxal, Nemo acabarà els seus dies, a L'illa misteriosa, com un déu decandit, a imatge del Wotan de Wagner, un compositor preferit de Nemo mateix i de Jules Verne.

Nautilus 9, de Taulé, presenta una disposició característica: un espai interior de grans dimensions, sense marques precises, utilitàries, i l'accés, al fons, a un paisatge exterior, lluminós, que sembla penetrar amb la seva claror en l'interior d'abans. Si de vegades, en altres quadres de Taulé, un personatge o un objecte  sembla que vulgui donar un sentit, un argument, al quadre, aquí apareix un altre element que Taulé fa servir en algunes de les seves obres: el quadre dins del quadre, o bé el quadre com a citació. Es tracta, evidentment, ara, d'un quadre cèlebre de Francisco de Goya, el seu autoretrat, pintat el 1815, a les acaballes de la seva vida. Cal remarcar que Taulé no intenta reproduir, ni tan sols calcar, el retrat, el virtuosisme del retrat, sinó tan sols situar-lo en el seu interior com una citació. Una citació a la manera de Nemo, del seu saló al cor del submarí: a dins del Nautilus, els quadres que Nemo contempla cada nit dramatitzen l'espai; són els signes d'una dramatització. Un espai, d'altra banda, lliscant, impossible d'identificar. Aquí Goya, el Goya de les “pintures negres”, dramatitza un lloc perquè hi adopta el paper d'un personatge visible com a través d'un mirall, i perquè sembla desentendre's de la llum que ve del fons, i mirar directament cap a l'espectador. Més enllà, una vitrina buida evoca potser l'espera d'alguna cosa (Taulé havia designat una altra de les seves sèries amb el nom de “Laboratori d'espera”). Visita a un museu ideal o bé escena d'un drama inexplicable, Nautilus 9 il·lustra de manera punyent el realisme evocador, però enigmàtic, i voluntàriament sintetitzat, de la pintura de Taulé. 

Joaquim Sala i Sanahuja