La Peça del Mes | Juny 2015 | Arpa

Obra: Arpa 

Data: c.1820 

Lloc: Desconegut 

Autor: Erard Frères

Tècnica: Fusta tallada, tornejada, pintada i daurada, amb detalls de marqueteria. Metalls (llautó, bronze i ferro) i cordes de tripa

Mides: L1: 120 cm; L2: 93 cm; L3: 162 cm

Col·lecció: Museu Romàntic - Can Llopis, Sitges

Podem observar l'evolució de l'arpa des de l'antiguitat, mitjançant nombroses imatges testimonials conservades entre les obres d'art de Babilònia, Egipte i Grècia, algunes de fa 3000 anys. La construcció, la tècnica d'execució i la posició de l'instrument no han canviat substancialment, el que ens permet intuir que la seva acústica i tècnica de execució han mantingut unes característiques semblants que ens ajuden a  traçar una història de continuïtat en la seva filosofia i funció musical. Potser la més destacable és la possibilitat de pinçar les cordes amb les dues mans, duplicant les possibilitats de cítares i llaüts. Així, la seva construcció i sonoritat, sovint disputada però mai aconseguida per altres instruments de corda, li han garantit la supervivència al llarg dels diferents estils i estètiques fins arribar a l'època actual.

A l’Edat Mitjana l’arpa era més petita, amb menys cordes. Tocada per joglars, acompanyava sovint les danses i cançons dels trobadors. Al Renaixement, s’augmenta el número de cordes per aprofitar la seva capacitat polifònica i poder sonar simultàniament veus diferents. Fins i tot es construeixen arpes dobles, amb doble cordal, per facilitar l’accés a les notes alterades. En la nostra tradició musical és un instrument molt arrelat i es composaven obres a quatre veus que podien tocar-se indistintament amb orgue, clave, arpa o viola de mà. Al llarg del Barroc l’arpa serà un element present en l’acompanyament harmònic de la monodia i en les nostres Capelles, un instrument obligat en els cors de veus mixtes.

Aquest instrument, degut al seu principi acústic derivat de la disposició de les cordes, tramet la vibració que els dits les hi imprimeixen en pinçar-les, directament a la taula harmònica, la qual subjecta les cordes i amplifica la vibració. Aquesta vibració s’enriqueix amb els harmònics que ressonen dins la caixa harmònica i es projecten cap enrere, com a sons ja formats, en direcció al cos i al cor de l’arpista. Simultàniament es projecten cap endavant, en direcció al públic. Qualsevol vibració és percebuda de forma física per l’arpista com una vibració interna, relacionada amb la intenció musical tramesa pels seus dits a les cordes. L'arpa Erard del Museu Romàntic de Sitges ens explicarà aquesta relació misteriosa entre els sons pinçats amb els dits sobre les cordes i el batec del cor, en ressonància amb els sentiments i emocions que els músics des del Romanticisme desitjaven expressar.

L’arpa de cromàtica. Petita història dels Erard

A partir de la segona meitat del segle XVIII, les noves exigències tonals de la música obliguen a una flexibilitat cromàtica impossible amb les arpes diatòniques de l’època. És en aquest punt quan s'introdueixen nous sistemes assistits amb pedals per modificar les alçades de les notes de les cordes, tot deixant les mans lliures, sense interrompre l’execució. L’arpa amb pedals situarà l’instrument en un àmbit de competència polifònica i tonal, igualat als instruments de teclat. Amb l’avantatge de mantenir la sensibilitat de les cordes amb el contacte directe dels dits. La sensibilitat de l’execució es posà, tant a nivell domèstic com professional, al servei de l’objectiu del Romanticisme: l’expressió dels  sentiments més íntims. El 1710, Jacob Hochbruckner inventà a Alemanya el primer mecanisme de pedals que accionava uns becs o celletes per pujar mig to les notes. L’any 1750, Georges Cousineau, a París, perfeccionà aquest mecanisme. Sébastien Erard, francès nascut a Strasburg el 1752, va establir-se a París com a constructor de fortepianos i arpes el 1768. Aviat va inventar i construir un piano transpositor per a la reina Maria Antonieta. L’any 1788, els descendents d'Erard van fundar una societat que operà amb el nom i la marca d'Erard Frères. El 1792 s'estableixen a Londres, especialitzant-se en la fabricació d'arpes i el 1794 van presentar la primera patent per a un nou model, en el qual es van substituir els antics becs pel nou mecanisme de discs amb forquilles giratòries. De retorn a París, el 1810, patenten l'arpa de 7 pedals amb aquest mecanisme d’acció senzilla, el qual es manté en les arpes actuals.