La Peça del Mes | Febrer 2017 | Rajola de vela, cartabó o mitadada

Obra: Rajola de vela, cartabó o mitadada.

Autor: Desconegut.

Data i lloc: Segona meitat del segle XVIII, a Barcelona.

Tècnica: Pisa policromada (sistema de pintat per bany).

Mides: 13,5 x 13,5 centímetres. 

Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, número d’inventari MCFS 190.

Descripció i context històric:
Una vela, un cartabó, un mocadoret, el triangle o altres denominacions, ens mostren la importàn-cia d’una rajola de mostra1 que habitualment pas-sa desapercebuda. La fórmula més antiga i més teòrica és la recollida a principi del segle XVII on se l’esmenta pels mateixos escudellers com rajola mitadada2 o a França mi-partis, generant la idea de meitat o de partició. En realitat és una descripció del sistema de pintat de la peça ja que es tracta d’un model on trobem dos triangles isòsceles en-frontats creant un quadrat. Les tres primeres no-menclatures responen a denominacions populars i difereixen segons la zona d’aplicació. Si bé el cartabó i la vela són noms utilitzats a Catalunya, el mocadoret serà la fórmula valenciana que la re-coneix. Aquest tipus de denominacions han estat atorgades generalment pels col·leccionistes que manifesten noms propers i que s’identifquen amb altres objectes. Tenim molts altres exemples de ra-joles de mostra batejades com la popular botifarra, l’escaleta, el diàbolo, etc. 

Cronològicament podem dir que aquestes peces es produeixen des del segle XVI fns al XIX en una diversitat d’ubicacions que s’inicien en els pavi-ments, però on les aplicaven de manera habitual creant dibuixos o combinades amb rajoles d’una sola cuita sense vidrar. Posteriorment el model traspassa a nous espais, les parets, ja sigui com a model únic, combinat amb altres rajoles de mos-tra o emmarcant plafons. A partir del segle XVII les trobem decorant els sotabalcons i podem de-mostrar la seva preferència per damunt d’altres dibuixos quan a Barcelona d’un total de 813 bal-cons decorats, 638 tenen aplicat aquest model3. En el segle XVIII serà una aplicació clarament ha-bitual i es perllongarà al segle XIX amb l’higienis-me i l’aplicació de rajoles a les cases populars.

Així ens trobem amb una rajola que traspassa la simple “moda d’un període”. Justament la pervi-vència del dibuix ens fa recalcar les causes de la seva aplicació. Un motiu important del seu ús serà que era un model de cost moderat. Les diverses formes de pintar-lo: per bany o amb pinzell, no ne-cessitaven de mans expertes tot i les singularitats i petits secrets que es mostren en revisar els models un a un. Una altre motiu d’èxit d’aquest quadrat humil, format per dos triangles contraposats, és la possibilitat senzilla de modifcacions de color. El model més estès és en color verd i blanc, però tam-bé el podem trobar amb altres variants. Quantita-tivament el color que segueix a la producció, sem-pre amb la combinació amb el blanc, serà el blau, a continuació el groc i fnalment el marró. Aquestes va-riacions cromàtiques ens assenyalen que la peça pot produir una imatge molt diferent amb el canvi de color d’un dels dos triangles. Però aquesta qües-tió no és sufcient pel seu ingent i perllongat ús. 

La causa més important és que la mostra té una transcendència capital a l'hora d’entendre-la no com un element unitari i si com a un conjunt. Cal visualitzar-la aplicada com una suma de pe-ces, i és a les hores quan trobem que la mostra crea innumerables formes, un nombre totalment desproporcionat de nous models lligats a la geo-metria. El carmelità Domingo Douat4 ho plan-tejà l’any 1704 a l’Acadèmia Real de Ciències de París. Indicà que una sola rajola, segons la seva col·locació, proporciona la imatge de 4 posicions a partir del gir de la peça. Si en lloc d’una rajola s’afegeixen més peces i cadascuna d’elles realit-za també els possibles girs i translacions, s’incre-mentaran notablement el nombre de dibuixos. Així, amb dues rajoles, tindrem 16 possibilitats de dibuixos (4x4=16 o 42); amb quatre rajoles obtin-drem 256 dibuixos diferents (4x4x4x4=256 o 44); i amb 16 rajoles (416) obtenim la singular xifra de 4.294.967.256 possibles dibuixos, un repertori im-possible amb cap altra rajola, tot i que a la pràc-tica no serien canvis útils a l'aplicació decorativa pel fet de ser molt petits. Aquesta riquesa fa que la rajola mitadada sigui realment una peça excep-cional. La seva aplicació descobreix fórmules geomètriques brillants i interessantíssimes sense ser experts matemàtics ni saber de geometria.

Si bé som potser, a hores d’ara, una mica més conscients de la riquesa de la peça, intentarem mostrar també la importància de la seva aplica-ció a partir del segle XVII i màxima utilització en el segle XVIII. Ho visualitzem a través dels ulls dels propis escudellers que, a manca de fotografes, ens apliquen la peça pintada en els plafons de repertori de tipus religiós o a les escenes d’en-càrrec. Aquestes dues tipologies, molt més apre-ciades que les rajoles de mostra, donen testimo-ni de la vàlua de la rajola de vela i ens suggereix que revestia molts paviments de palaus, hospi-tals i monestirs, tot i que avui està pràcticament desapareguda en aquesta ubicació. La riquesa del fons del Cau Ferrat ens facilita un exemple; un plafó on trobem pintat un paviment amb rajoles de vela. Es tracta de la imatge de sant Josep i el nen5, obra atribuïda a l’escudeller Miquel Lapuja i Mates6 i datada com a producció del segle XVIII, moment de màxima aplicació de la rajola que ens ocupa.

El Cau Ferrat és justament un dels espais on po-dem apreciar la riquesa d’aquesta peça molts cops oblidada. És un petit mostrari d’aquesta aplicació geomètrica i variant que, juntament amb l’altar de sant Josep, ens permet apreciar una peça que habitualment està menystinguda.

Marta Saliné i Perich