Desembre 2012 | La Verge amb el Nen, santa Isabel i sant Joanet
- Anònim.
- Segles XVI-XVIII.
- Placa d’ivori policromada a l’aigua.
- 15 x 12 centímetres.
- Col·lecció del Doctor Jesús Pérez-Rosales. Museu Maricel. Sitges. Número d'inventari 2.909.
Res se sap de la procedència d’aquesta pintura del tamany d’una postal, que fou propietat del doctor Jesús Pérez-Rosales (Manila, 1896 - Barcelona, 1989), i tampoc es pot precisar on la va adquirir. Es tracta d’un objecte de devoció exquisit que representa La Verge amb el Nen, santa Isabel i sant Joanet, un argument que fa referència a un passatge apòcrif de la infantesa de Jesús i que pretén il·lustrar una trobada entre Maria i el Nen al seu retorn d’Egipte, amb la seva cosina Isabel i Joanet, el futur Baptista. Les escenes amb membres de la Sagrada Família a l’aire lliure, en un moment de descans durant la fugida o a la tornada d’Egipte, varen ser freqüents en la cultura artística del Renaixement.
Rafael Sanzio (Urbino, 1483 - Roma, 1520), recollint el llegat de Leonardo (Vinci, 1452 - Amboise, 1519), va realitzar moltes pintures de cavallet dedicades a aquest tema, unes creacions que influenciaren tota la pintura europea. L’escenari de la que es comenta és un exterior, al costat d’un mur de pedra en ruïnes, darrera del qual hi ha, a una banda un bosc frondós i a l’altra, un paisatge amb arbres, una vall amb una població i unes muntanyes a la llunyania. El Nen Jesús, lluint rínxols rossos al cap i completament nu, està dempeus sobre el bressol. La serenitat de Maria contrasta amb la joia del Nen en rebre el cosinet, llurs galtones acarona carinyosament mentre Isabel, agenollada, presenta el fill als parents. Joanet, també amb rínxols clars, el rostre colrat pel sol i el cos parcialment cobert per la pell de corder que l’identifica com a predecessor de Crist, somriu amb els manyacs divins. El grup, presidit per la figura de la Verge i pels cossets dels infants, respira una atmosfera de gràcia i alegria.
La representació segueix fidelment l’obra coneguda com Sagrada Família petita, abans atribuïda a Rafael. Una pintura sobre fusta, d’uns 38 x 32 cm i realitzada cap al 1518-1519, llur comitent fou el cardenal Adrien Gouffier (Boissy, 1479 - Villandry, 1523); la peça va ingressar l’any 1663 a la col·lecció del rei Lluís XIV de França i ara s’exhibeix en el Musée du Louvre, a París. El quadret va ser cèlebre des del dia de la seva creació, una fama que es va estendre mitjançant còpies i gravats. Actualment la crítica adjudica la Sagrada Família petita a Giulio Romano (Roma, 1499 - Mantua, 1546), el millor deixeble i col·laborador del mestre d’Urbino. A la Royal Collection de Windsor Castle hi ha un dibuix preliminar que avui dia ningú dubta en atorgar a Giulio Romano, a partir d’una idea del seu mestre. El dibuix de Windsor amuntega les figures, tot simulant una piràmide, una composició monumental que prové d’una invenció de Leonardo: el cartó La Verge i el Nen, amb santa Anna i sant Joan Baptista, de la National Gallery de Londres.
La variació més notable de l’obra que ens ocupa respecte a la del Louvre és el format més vertical, que s’adapta a les dimensions de la plaqueta i obliga a comprimir l’escena, especialment el fons de paisatge. Estilísticament s’assenyalen alguns trets físics, com la corpulència dels cossos infantils segons el gust per les formes sinuoses de l’escultura exempta derivada del Manierisme romà. Les faccions són característiques de Giulio Romano i gairebé idèntiques a les de Gianfrancesco Peni (Florència, 1488/1496 - Nàpols, 1528) o de Pedro Machuca (Toledo, c. 1490 - Granada, 1550), assistents de Rafael a les Logge vaticanes. Existeixen diferències subtils amb la tauleta parisenca pel que fa a la gamma cromàtica i a la manufactura, aquí, pròpia del gènere miniaturista. La túnica de santa Isabel és de to verd clar, el groc queda reduït a una taca al voltant del coll i apareix un cintó rosat, inexistent en el model original. El teixit que cobreix el cap de la Verge és d’una qualitat més gruixuda i poc té a veure amb el lleuger vel transparent del quadre de París. El color que predomina és el blau lapislàtzuli que s’escampa pel mantell de la Verge, contrastat amb el vermelló de la túnica, que juga amb la blancor del suport, com si d’un manuscrit il·luminat es tractés.
Sobre la cronologia i el lloc d’execució només hi ha especulacions. Hi ha qui diu que la Sagrada Família petita, abans d’entrar a la cort francesa, va estar en el Palazzo Ducale dels Gonzaga de Mantua, la ciutat que conserva el millor llegat de Giulio Romano, però tot i que l’estil de l’obra de Sitges no descarta aquest origen, el suport de la peça fa poc probable la hipòtesi. No és fins al segle XVIII que Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1757) començà a practicar la miniatura sobre ivori, una tècnica que la pintora va introduir a França i que va ser molt ben acollida al llarg del període rococó. No hi ha dubte que l’autor/a de la placa d’ivori va tenir al seu davant una versió propera de la pintura avui a París, o potser la mateixa, a la que segueix malgrat adoptar alguna llibertat creativa. I tot sense oblidar altres objectes de devoció en ivori produïts a l’orient asiàtic seguint models de la metròpoli, fet que apuntaria la filiació natal del legatari. Davant d’aquestes incerteses, el que queda del tot clar és la bellesa i l’interès d’aquesta delicada miniatura, un talismà preciós per a orgull del Museu Maricel.
Res se sap de la procedència d’aquesta pintura del tamany d’una postal, que fou propietat del doctor Jesús Pérez-Rosales (Manila, 1896 - Barcelona, 1989), i tampoc es pot precisar on la va adquirir. Es tracta d’un objecte de devoció exquisit que representa La Verge amb el Nen, santa Isabel i sant Joanet, un argument que fa referència a un passatge apòcrif de la infantesa de Jesús i que pretén il·lustrar una trobada entre Maria i el Nen al seu retorn d’Egipte, amb la seva cosina Isabel i Joanet, el futur Baptista. Les escenes amb membres de la Sagrada Família a l’aire lliure, en un moment de descans durant la fugida o a la tornada d’Egipte, varen ser freqüents en la cultura artística del Renaixement.
Rafael Sanzio (Urbino, 1483 - Roma, 1520), recollint el llegat de Leonardo (Vinci, 1452 - Amboise, 1519), va realitzar moltes pintures de cavallet dedicades a aquest tema, unes creacions que influenciaren tota la pintura europea. L’escenari de la que es comenta és un exterior, al costat d’un mur de pedra en ruïnes, darrera del qual hi ha, a una banda un bosc frondós i a l’altra, un paisatge amb arbres, una vall amb una població i unes muntanyes a la llunyania. El Nen Jesús, lluint rínxols rossos al cap i completament nu, està dempeus sobre el bressol. La serenitat de Maria contrasta amb la joia del Nen en rebre el cosinet, llurs galtones acarona carinyosament mentre Isabel, agenollada, presenta el fill als parents. Joanet, també amb rínxols clars, el rostre colrat pel sol i el cos parcialment cobert per la pell de corder que l’identifica com a predecessor de Crist, somriu amb els manyacs divins. El grup, presidit per la figura de la Verge i pels cossets dels infants, respira una atmosfera de gràcia i alegria.
La representació segueix fidelment l’obra coneguda com Sagrada Família petita, abans atribuïda a Rafael. Una pintura sobre fusta, d’uns 38 x 32 cm i realitzada cap al 1518-1519, llur comitent fou el cardenal Adrien Gouffier (Boissy, 1479 - Villandry, 1523); la peça va ingressar l’any 1663 a la col·lecció del rei Lluís XIV de França i ara s’exhibeix en el Musée du Louvre, a París. El quadret va ser cèlebre des del dia de la seva creació, una fama que es va estendre mitjançant còpies i gravats. Actualment la crítica adjudica la Sagrada Família petita a Giulio Romano (Roma, 1499 - Mantua, 1546), el millor deixeble i col·laborador del mestre d’Urbino. A la Royal Collection de Windsor Castle hi ha un dibuix preliminar que avui dia ningú dubta en atorgar a Giulio Romano, a partir d’una idea del seu mestre. El dibuix de Windsor amuntega les figures, tot simulant una piràmide, una composició monumental que prové d’una invenció de Leonardo: el cartó La Verge i el Nen, amb santa Anna i sant Joan Baptista, de la National Gallery de Londres.
La variació més notable de l’obra que ens ocupa respecte a la del Louvre és el format més vertical, que s’adapta a les dimensions de la plaqueta i obliga a comprimir l’escena, especialment el fons de paisatge. Estilísticament s’assenyalen alguns trets físics, com la corpulència dels cossos infantils segons el gust per les formes sinuoses de l’escultura exempta derivada del Manierisme romà. Les faccions són característiques de Giulio Romano i gairebé idèntiques a les de Gianfrancesco Peni (Florència, 1488/1496 - Nàpols, 1528) o de Pedro Machuca (Toledo, c. 1490 - Granada, 1550), assistents de Rafael a les Logge vaticanes. Existeixen diferències subtils amb la tauleta parisenca pel que fa a la gamma cromàtica i a la manufactura, aquí, pròpia del gènere miniaturista. La túnica de santa Isabel és de to verd clar, el groc queda reduït a una taca al voltant del coll i apareix un cintó rosat, inexistent en el model original. El teixit que cobreix el cap de la Verge és d’una qualitat més gruixuda i poc té a veure amb el lleuger vel transparent del quadre de París. El color que predomina és el blau lapislàtzuli que s’escampa pel mantell de la Verge, contrastat amb el vermelló de la túnica, que juga amb la blancor del suport, com si d’un manuscrit il·luminat es tractés.
Sobre la cronologia i el lloc d’execució només hi ha especulacions. Hi ha qui diu que la Sagrada Família petita, abans d’entrar a la cort francesa, va estar en el Palazzo Ducale dels Gonzaga de Mantua, la ciutat que conserva el millor llegat de Giulio Romano, però tot i que l’estil de l’obra de Sitges no descarta aquest origen, el suport de la peça fa poc probable la hipòtesi. No és fins al segle XVIII que Rosalba Carriera (Venècia, 1675-1757) començà a practicar la miniatura sobre ivori, una tècnica que la pintora va introduir a França i que va ser molt ben acollida al llarg del període rococó. No hi ha dubte que l’autor/a de la placa d’ivori va tenir al seu davant una versió propera de la pintura avui a París, o potser la mateixa, a la que segueix malgrat adoptar alguna llibertat creativa. I tot sense oblidar altres objectes de devoció en ivori produïts a l’orient asiàtic seguint models de la metròpoli, fet que apuntaria la filiació natal del legatari. Davant d’aquestes incerteses, el que queda del tot clar és la bellesa i l’interès d’aquesta delicada miniatura, un talismà preciós per a orgull del Museu Maricel.
Maria Margarita Cuyàs
- Inicieu sessió per a enviar comentaris