Abril 2014 | Frisos de la façana del Casino Prado Suburense

-Obra: Frisos de la façana del Casino Prado Suburense -Autor: Pere Jou -Data: 1920/1963 -Tècnica: Pedra calcària, talla directa -Mides: 35 x 800 cm (mides màximes) -Col·lecció: Casino Prado Suburense  
El passat 19 d’abril es complien cinquanta anys de la mort de Pere Jou, encara que els que vivim o treballem a Sitges no necessitem cap efemèride per recordar l’escultor, ja que sortosament la seva obra és ben present en espais urbans de la vila, on l’artista s’instal·là definitivament l’any 1921.
 
En el repertori sitgetà de l’obra de Jou, el conjunt més destacat és el grup de capitells, frisos i gàrgoles de Maricel, encarregats a l’escultor per Miquel Utrillo i que Pere Jou realitzà entre 1915 i 1920. És a Maricel, el seu primer encàrrec important, on Jou elaborà i madurà un llenguatge propi, basat en la talla directa de figures realitzades amb gran detall, figures de cànon compacte i amb una clara voluntat narrativa. Estèticament ens remeten a la pulcritud formal i compositiva de l’estètica noucentista, malgrat que Jou empra un suport gens convencional en aquest període. Ens referim al capitell o al fris, que si bé havien estat uns espais clarament protagonistes de l’escultura modernista, no trobaren escultors que s’atrevissin a la seva renovació en les generacions posteriors, fora del propi Jou. Molt probablement aquest fet fou degut a l’interès de l’artista per l’obra dels mestres medievals, que ell coneixia prou bé i amb la que s’inspirà per crear altres repertoris com, per exemple, el del panteó de la família Besachs al cementiri de Berga (1927), el de la façana interior de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona (1924) o el de diverses ornamentacions de xemeneies, entre les que cal destacar la de la Casa La Fontana de Rupit (1920-1923), on esculpí també uns capitells per a la façana.
 
La disposició de la figuració en l’espai d’un capitell o d’un fris és una tasca complexa, ja que l’espai és reduït i cal preservar la forma del propi element arquitectònic. Jou excel·lí en aquest difícil treball, minuciós i delicat, tenint present que les seves escultures arquitectòniques sempre es realitzaven emprant la tècnica de la talla directa, en la que no hi ha cap mena de marge per a la rectificació.
 
Interessant és comprovar també com aquesta important producció d’escultura arquitectònica, basada en la voluntat d’obtenir efectes narratius o pictorialistes, està totalment allunyada de l’estètica i el missatge de les seves obres exemptes. Ens referim bàsicament a les figures femenines, realitzades sí amb un cànon compacte, però rarament acollint cap mena de moviment i que expressen idees de caràcter simbòlic i abstracte.
 
Els frisos del Prado foren encarregats per Josep Planes i Robert, llavors president de l’entitat, just quan l’escultor donà per finalitzada la seva feina a Maricel. Jou esculpí diferents temes relacionats amb la història i la naturalesa social i associativa del Prado. Recordem que la façana i l’interior del teatre estan decorats amb esgrafiats i pintures d’Agustí Ferrer Pino (realitzades entre 1921-1930), que fan de l’edifici del Prado, juntament amb els frisos de Pere Jou, un interessant catàleg artístic obert, representatiu d’un temps concret en el que la vila jugà un important paper dins la cultura catalana.
 
Els frisos de la façana del Prado estan realitzats en dues campanyes separades en el temps. La primera fase, la de l’esquerra de la porta, és de 1920, així com el primer conjunt situat a la dreta de la mateixa; la resta estan tallats l’any 1963, quan l’escultor ja s’havia jubilat com a professor de modelat de l’Escola Massana de Barcelona i rebé novament l’encàrrec de finalitzar el projecte de mans de Magí Carbonell, el llavors president del Prado. Desgraciadament aquesta darrera fase restà inacabada en empitjorar la malaltia que el duria a la mort l’abril de l’any següent. És interessant també constatar que les pedres són diferents: els frisos de 1920 estan tallats sobre pedra de Montjuïc i la resta sobre una pedra calcària més fosca, i probablement més dura (menys en el cas de les Caramelles). La diferència de material sembla que comporti també una manera diferent de treballar les superfícies que, en els relleus de 1920, estan acabades amb una textura buixardada.
 
En el conjunt de l’esquerra de la porta Jou hi plasmà l’orquestra dirigida per Enric Morera en la representació de l’òpera La fada en el mateix teatre del Prado l’any 1897, amb llibret de Jaume Massó i Torrents i música del propi Morera. És interessant observar l’esforç per copsar els trets del rostre del músic, clarament reconeixible, malgrat la dificultat de desenvolupar un retrat a causa del reduït espai amb el que comptava l’escultor. A continuació, i separat per una màscara al·legòrica del món del teatre, es desenvolupa un grup escultòric amb personatges relacionats amb la Comedia dell’Arte, i quan el fris es replega, podem observar la figura del Manelic, protagonista de la famosa Terra Baixa d’Àngel Guimerà, que tantes vegades havia donat vida el conegut actor Enric Borràs. Al seu costat, la imatge del senyor Esteve i, en el replec interior del fris, una còmica imatge de l’autor de la novel·la i obra de teatre L’auca del senyor Esteve, el pintor i dramaturg Santiago Rusiñol.
 
A l’altra banda de la porta, i arrencant des de dins la façana, Jou esculpí el ball de la sardana i, a continuació, una interessant i complexa representació de la cobla. En aquest primer grup de relleus cal destacar el ritme imprès a les composicions, amb l’execució de figures des de diferents angles que atorguen un important sentit rítmic a la composició.
 
Al costat de la representació de la sardana, unes figures agrupades i vistes d’esquena, menys la persona que els dirigeix, representen les Caramelles, que és el primer grup realitzat en la fase de 1963. Seguidament, una detallada representació de la biblioteca de l’entitat, els jugadors d’escacs (joc al que l’escultor era aficionat) i, en el fragment que dóna a l’interior de la façana, la representació del joc de cartes i del domino. El darrer grup és el del ball de bastons, que sembla que havia de continuar amb els diables però que no està ni tan sols esbossat, i finalment l’espai que ocupa la inscripció que ens explica el motiu pel qual l’obra resta inacabada. L’escultor treballà de forma no continuada en aquesta segona fase, entre el 25 de març i el 6 de desembre de 1963.
 
Els frisos del Prado són, sens dubte, una de les obres més interessants de Pere Jou per la seva complexitat, així com per l’expressivitat i el ritme assolits en la seva execució. El marc posat a disposició de l’artista és molt estret:  fa 35 cm d’alçada, mentre que la llargada total és de 8 m. Compositivament doncs, és un exercici força complex que hauria pogut quedar pla, sense vida, però l’ofici i la saviesa de l’escultor l’hi saberen insuflar un moviment i un ritme que fa que tots aquells que sovint passem pel carrer de Francesc Gumà no puguem deixar de mirar-los, trobant un detall desconegut fins llavors cada vegada.
 
Vídeo resum de la presentació  

Ignasi Domènech i Vives

Bibliografia

 
-David Jou Mirabent: L’escultor Pere Jou. Sitges, GES,  1991.
 
-Ignasi Domènech: Pere Jou, escultor. Sitges, Consorci del Patrimoni de Sitges, 2011.