Peça del Mes | Febrer 2020 | Testimonis literaris del Cau Ferrat
Enguany celebrem el 125è aniversari de la inauguració del Cau Ferrat. Aquesta Peça del Mes s’emmarca en aquest context i recull el testimoni de l’empremta literària dels personatges cèlebres que van visitar el Cau Ferrat en el període anterior a la seva obertura com a museu públic. Caldrà idear altres espais per poder aplegar les vicissituds, vivències i testimonis que, des del 16 d’abril de 1933 fins ara, continua provocant la visita al Museu del Cau Ferrat, testament vital de Santiago Rusiñol, on encara es respira la seva presència.
Una corona de llorer
Tots coneixem la història. Abans de l’arribada del tren, a Sitges no venia ni Déu. Algun bandoler, pirata o corsari, o algun viatger europeu a la recerca d’aventura. Quan Santiago Rusiñol programà aquell viatge que el portà fins a Sitges, el seu objectiu no era ni descobrir els tretze túnels que foraden el Garraf –feia el trajecte en tartana–, ni conèixer els pintors luministes establers a Sitges, ni pendre un bany de mar. El seu objectiu era visitar la Biblioteca- Museu Víctor Balaguer. Aquella institució que el seu fundador programà a la ciutat que l’havia fet diputat tants cops i a la qual havia ajudat en la seva inquietud per tenir ferrocarril.
Amb l’arribada del tren, i sobretot des de l’Exposició Universal de 1888, Sitges esdevindrà un nou centre turístic d’atracció de forasters que visiten la capital i volen ampliar la coneixença de Catalunya. Amb el tren es democratitza el transport, la comarca es fa accessible i Sitges comença a aparèixer a les guies. Se’n promociona la malvasia, el clima benigne, la platja soma, la blancor i netedat dels seus carrers, les cases dels nous rics i les dones guapes. Amb el tren arriben també els excursionistes que volen conèixer aquell poble que estava amagat rere el Garraf i que venia de passada, de camí a “Vilageltrú”.
No sabrem mai si Sitges hauria aconseguit un futur tan gloriós com a “colonia de recreo” sense l’artista. El que està clar és que sense els Luministes, en Bartés no hauria reconegut Rusiñol passant dalt del carro, i no haurien tingut l’excusa per aturar-lo i descobrir-li el poble, els seus racons, la seva llum i la seva gent. Rusiñol va ser un revulsiu perquè la gent de Sitges és valorés més, i perquè els americanos fessin el cop de cap necessari per embellir el poble, car no podien permetre que un foraster tot sol fes més que ells.
Com van veure el Cau Ferrat aquells que el van visitar i ho van posar per escrit des de la seva inauguració com a casa-taller el 1894 fins al 1933? Quan s’inaugura com a museu i comença una nova etapa? Aquí teniu un tast dels molts textos que es van generar, car foren moltíssimes les visites que va rebre i les inspiracions que va provocar. Un festival de “blanca literatura”, que va dir Josep M. Planes.
Víctor Balaguer, 1895
«¡El Cau ferrat! Hay que hablar, hay que hablar de esta humorada que ha tomado todos los aires y todos los vuelos de una institución. El Cau ferrat es un capricho que ha venido á erigirse hoy en templo suntuoso de modernismo. […] porque es de saber que Rusiñol así cautiva con el pincel como atrae con la pluma, siendo tan diestro, tan pensador y tan profundo en artes, como lo es en letras. […]».
Joan Ruiz Porta, 1895
«¡Pas y llorers per sempre al Modernisme! Y com un psalm d’amor li contestava, ¡Donchs gloria á Rusiñol!—l’anima meva.»
Emília Pardo Bazán, 1895
«Hace bien Sitges en prestar fe a los artistas que han venido a refugiarse en su albo seno. Si es maldito el pueblo que apedrea a sus profetas, el que duda de sus artistas será estéril hasta la última hora de su existir. Sitges cree en ti porque cree en Rusiñol, que ha convertido la graciosa ciudad en una Meca artística. Por él posee Sitges un museo, y algo que vale más que un museo: un sueño realizado.»
Ángel Ganivet, 1897
«El Cau Ferrat no es un museo ni una exposición: es un estudio donde Rusiñol guarda sus cosas y las de Casas y demás amigos que con él comulgan, y estos amigos no están obligados a someterse a ningunas reglas de preceptiva; están, sí, obligados a hacer las cosas bien y a hacerlas sólo por el arte, con amor y entusiasmo.»
Darío Pérez, 1902
«El “Cau Ferrat” es muy conocido. Se ha en él hospedado mucha gente de letras, artistas europeos, hombres eminentes. Todos se fueron encantados. Es natural. “El Cau Ferrat” es un yate de piedra que se ha hecho construir Santiago Rusiñol. Va mar adentro... Los grandes miradores avanzan dejando que las olas se encrespen debajo de ellos. Es un barco inmóvil cargado de objetos de arte. La cubierta... tapada, del barco, es un canto al hierro. Cuelgan algunos cuadros de las paredes, cuadros de buenas firmas; pero sirven con su blandura de lienzo para más vivo contraste.
Allí la materia fuerte lo es todo. Los objetos dentellados esperan, hoscos y duros, que en mitad del salón llame Eta, la hoguera de Hércules. Sería luz propia para alumbrar la hermosa colección, que parece ofrenda de un cíclope de la mitología. Porque en ese Museo todo es recio, todo forjado, todo recuerda la fragua ardiendo. Es la historia del arte, escrita á martillazos.»
Joan Alcover, 1909
«Ardit, la pipa als llavis i pàl·lida la galta, tu anaves onsevulla que l’art trobés hostal, un poc amarg el riure, l’ànima un poc malalta de febre d’ideal.»
Rómulo Cúneo Vidal, 1910
«Es preciso conocer a Rusiñol para comprender debidamente su obra; estudiar ese su físico hercúleo, de anchas espaldas y ancho tórax, fuerte brazo, manos grandes, rostro trigueño y decidido de luchador; de hombre nacido para echar abajo barreras, fanatismos y prevenciones. Cada una de sus piezas es una batalla dada á los prejuicios sociales, á la equivocada distribución de la riqueza, á la explotación que los ricos, los hipócritas, los oportunistas hacen del pueblo.»
Gabriel Alomar, 1910
«En Rusiñol edificava un palau a l’herència més pura del nostre vell temps; en les sales blanques i delitoses, aquelles relíquies d’art s’hi agombolen com a fugitives d’un món que no sabria comprendre-les; i un es complau a imaginar aquell museu com un altar d’expiació enmig del prosaisme inevitable de les viles argonàutiques i mercaderes...»
Ramón del Valle-Inclán, 1912
«Entre los pintores españoles, el primero en buscar la verdad y la intensidad de las emociones, sobre la accidental verdad del claro oscuro, ha sido Santiago Rusiñol. […] tuvo todo el prestigio de una bandera, y todo el valor de una escuela. Como acontece siempre, pasó sin ser entendido. Pero tornó en todas las ocasiones, con un poco de ironía, hacia los bárbaros luminosos, que tienen la mano hábil como el elefante tiene la trompa. Bien que el elefante, según aseguran los naturalistas, tiene también una gran inteligencia.»
Rubén Darío, 1914 i 1918
«¡Gloria al buen catalán que hizo a la luz sumisa jardinero de ideas, jardinero de sol y al pincel y a la pluma y a la barba y a la risa con que nos hace alegre la vida Rusiñol!»
«Ved aquí al catalán de los jardines, príncipe en el país de una Bohemia de oro, de lindos colores, de sutiles letras y de “hierros” viejos. Con su cabeza gris y su barba de roi-chevalier, atesora y comunica juventud, y con su arte fino, su palabra, suave y animadora a un tiempo, su sonrisa fraterna con sus pares, subyugadora con todos, va llevando su corona de gloria con la misma descuidada naturalidad que su fieltro característico, en el cual no podrías suponer un invisible penacho, sino una pluma de seda. Pinta y escribe y sabe de muchas disciplinas, como los artistas del Renacimiento. Y mucha música íntima y mucha poesía. [...] Comunicar con Rusiñol es una fiesta para el espíritu. Yo me he complacido con tales momentos, ya en su morada principesca de Sitges, ya en la corte madrileña, ya en la divina isla de Mallorca, en la múltiple Barcelona, en este París que él ama y que le ha sonreído...»
J. Borotau, 1914
«Fou a Sitges on en Rusiñol concebí son hermós Pati blau, i els indígenes gosen mostrant al foraster el pati típic, que pogué inspirar a l’excel·lent poeta una tan hermosa obra. Més té encar Sitges una joia més gran, creada per l’insigne pintor. Es el Cau Ferrat. Amb mon amic, sortírem al balcó. Sota d’ell, la mar trenca mansa, com besant aquell estoig d’antigüitats de nostra Catalunya.»
Léon Daudet, 1915
«La visión moral de Rusiñol oscila entre la ironía templada y las lágrimas. […] Se podría considerar este genio, eminentemente latino y mediterráneo, bajo aspectos de su rica, soñadora y poética naturaleza siempre renovada por la belleza de las cosas. Uno de sus más acentuados aspectos es reír. Swift ha dicho en un célebre aforismo que la existencia es una comedia para los que piensan y una tragedia para los que sienten. Esta apreciación contundente es, empero, más anglo-sajona que acomodada a las complejidades de la naturaleza humana. Los personajes de Santiago Rusiñol emocionan y hacen reír a la una, como en las Novelas ejemplares de Cervantes (ved Rinconete y Cortadillo) y en determinadas comedias de Calderón.»
Vives Borrell, 1916
«Cau Ferrat, museu admirable, refugi selecte. ¿Què pot dir-se ara que no s’hagi dit d’aquella fundació benemèrita del gran Rusiñol? [...] Pecat imperdonable és per a tota joventut altruista i estudiosa el no visitar-lo detingudament. La feliç iniciativa del gran patriarca de Sitges ha acumulat tanta riquesa històrica, tantes joies d’art i admirables filigranes que bé pot dir-se que és l’orgull preuat dels sitgetans i una glòria positiva per Catalunya.»
Concha Espina, 1917
«Sitges, más tranquila y armoniosa, nos induce al culto del arte con tan viva persuasión que no padecemos sorpresa al encontrarnos en la playa con la efigie del Greco, ni sentimos asombro cuando la propia orilla nos conduce al museo del Cau Ferrat, donde el genio mago de Rusiñol vela con incansable ternura sobre la villa blanca y azul. El museo del Cau Ferrat no maravilla sólo por la colección de hierros magníficos, de vidrios admirables, de cuadros y telas, bronces y porcelanas, muebles y joyas. Para quien llega a los umbrales de aquel retiro con devota actitud, el museo de Rusiñol se convierte en hospitalario hogar abierto a todas las emociones del arte, propenso a todas las solicitudes de la alta inspiración.»
José Francés, 1917
«Avanza como un navio impaciente sobre la azul inmensidad. Se piensa en el d’annunziano verso: “Arma la prora Y salpa verso il mondo”. Como una enorme gaviota, también, rendida de aventureros vuelos, sobre las rocas, y sintiendo en el palpitante pecho desflecarse las espumas de las olas y saltarle perlas que, en su blancura, se rompen. Es así de magestuoso [sic] y de gracioso a un tiempo mismo el edificio pequeño y fulgente bajo el sol y frente al mar.»
Josep Carner, 1918
«Sense en Rusiñol, Barcelona no seria ben bé Barcelona. Sitges no existiria. Sense el Cau Ferrat, sense el nostre jovenívol aturament en les curiositats i novetats espirituals que el Cau Ferrat simbolitzava, nosaltres, que tenim a la testa els primers cabells blancs, no hauríem estat ben bé joves. Pel Cau Ferrat hi suren versos i músiques, colors i frisances, com a ombres insepultes de nosaltres mateixos. Coronar d’argent, en Rusiñol, rei d’un infinit reialme d’amistat, enlloc de tirar la copa al mar, hi beu nèctar de popularitat i de joia. Jo, tan sols no havent pogut avui, malaurat que sóc, tornar a veure la mar graciosa de Sitges, el saludo de lluny estant, amb l’esperança que ell, màgicament, em vegi cavalcant en un dels blancs torterols de son cigar, i fent-li cortesia.»
Josep M. Planes, 1929
«Sitges ha estat molt castigada per la literatura, dèiem. I ara podrem afegir que també ha estat castigada pels literats, i qui diu pels literats diu pels artistes. Quan la van descobrir En Rusiñol i la seva colla, Sitges era un poblet de pescadors, tranquil i ignorat; ningú no hauria sospitat que un dels seus designis fos erigir una estàtua al Greco. Però es veu que Sitges té un especial encís per atraure els artistes de caràcter revolucionari. Els modernistes de l’època de la barba i la xalina hi varen construir el Cau Ferrat i, un moment, el fum de les seves pipes va entenebrir l’apacible blancor de les parets. Més tard hi han passat els modernistes de l’època de les cares afaitades i del fum de les seves cigarretes angleses (Gold Flake, 1,55 pessetes la mitja caixa), en va sortir un manifest groc destinat a ensorrar el Cau Ferrat i tots els caus ferrats de la sensibilitat catalana.»
Federico Mould Távara, 1933
«Sitges es una mancha blanca confundiéndose con la espuma de las olas. Allí hay un derroche de luz… ¡Sitges! Lo primero que se ve cuando se acerca el avión a Barcelona. Es un punto blanco. De lejos, parece el espejismo de una Argelia cinematográfica… Sitges vive por Rusiñol.»
Montserrat Esquerda i Bosch